QUÈ PUC DIR SOBRE APRENDRE I ENSENYAR ... 

ES POT DIR ALGUNA COSA ORIGINAL? 

"Tout est dit et l'on vient trop tard depuis plus de sept mille ans qu'il y a des hommes et qui pensent.(...) l'on ne fait que glaner après les anciens et les habiles d'entre les modernes"  

(La Bruyère. Les caractères. Des ouvrages de l'esprit. 1.688)fsf 

Una vegada establert aquest principi, que assegura que ja està tot dit des de fa dies, ... ja podem continuar...  

La resposta a la pregunta de si podem dir alguna cosa original es "NO".  

La Bruyère ignorava que 300 anys després de la seva afortunada afirmació etnòlegs, antropòlegs i arqueòlegs s'encarregarien d'allargar en uns quants mil·lenis els set mil anys dels que ell parlava. Potser ja fa 20.000 anys que ja està tot dit. Hi ha hagut molt de temps i molta gent per pensar-ho i dir-ho tot molt abans que arribéssim nosaltres. 

La nostra impotència per ser originals, però, no ens hauria d'entristir massa. Val més acceptar d'una vegada per sempre que, en qüestions de pensament, allò que podem dir, si és més o menys sensat, només poden ser idees emergents d'un brou cuinat a base del que han pensat, dit i escrit els antics i els contemporanis més llestos.  

Els contemporanis més llestos són els xinesos que ho van dir gairebé tot abans que ningú. Les poques coses que es van deixar de dir, les varen dir i escriure els grecs. Finalment, INTERNET s'està encarregant d'afegir la resta, el poc que quedava, no res.  

Els antics ... cada temporada en descobrim de més antics! Efectivament, xinesos, azteques, mesopotamis, egipcis, grecs i romans potser no feien més que copiar ja el que havien dit i pensat els amics dels nostres rebesavis de les coves de Guitarreros (Perú) : 12.500 a.C. o els de Tagua-Tagua (Xile) 11.000 a.C. o els de Tlapacaya (Mèxic) 24.000 a.C. 

Uns avant-passats dels que estem molt orgullosos, però que tampoc no tenien perquè ser gaire més llestos que el rebesavi d'Atapuerca (Burgos. Espanya) que ara està de moda: 500.000 d'anys d'antiguitat? 
Només la manca de proves concloents (tot i que  se'n van trobant cada setmana) ens impedeix d'assegurar que aquells mesetaris ja havien "dit" i "escrit" a la seva manera, tot el que considerem essencial i original.  

Cal concloure doncs humilment que tot allò que pensem i sabem -o creiem saber-, només és la suma i el poti poti del què anem pispant d'aquí i d'allà. I sovint, quan ho volem expressar, en surt una idea més imperfecta que la que ja va estar formulada per alguna altra persona.  

Són pocs els humans que aporten idees noves. La majoria dels mortals, acostumen a aportar només matisos, opinions sobre opinions ja expressades. Tanmateix, aquests petits grans de sorra, són la nostra aportació personal i l'única cosa que tenim: una barreja de grandesa i d'insignificància, i d'aquí que, per poc que sigui, valgui la pena prendre'ns-ho tan seriosament com en siguem capaços. Només així pot ser que sigui útil.  

Útil com a mínim per a un mateix, pel que té d'exercici intel·lectual i estilístic el fet d'intentar definir, descriure, explicar, justificar, (rarament) demostrar i convèncer. Mentre ho provem d'escriure, ens ho hem d'endreçar en el cap, ens ho hem de repensar novament ... per no dir-les massa grosses, i ens anem estructurant les idees i afinant l'expressió.  

Pot fins i tot resultar útil també  -o com a mínim distret-  per algú més, per al lector hipotètic que accepti de llegir amb connivència aquestes "poques coses" que podem i volem dir sobre la idea d'aprendre i la idea d'ensenyar. 

Voleu-hi tot seguit ...