Vull començar per (algunes de) les conclusions provisionals a les que jo he anat arribant. Començar per una série de propostes "concretes" de renovacions a fer que potser (només potser) podrien contribuir a millorar l'ensenyament.   

Però ho faré tanmateix, per què si bé no és la meva feina ni la meva intenció (re)definir què vol dir ensenyar, ni teoritzar sobre conceptes pedagògics més o menys abstractes, no em vull estar de "dir la meva", per poc que valgui.    

Potser algunes de les idees semblaran "eixalabrades" o impossibles de dur a la pràctica. Jo vull creure que de la reflexió de les persones que les llegeixin (amb bons ulls) en pot sortir el matís, la contra-proposta o la iniciativa creativa paral·lela que les faci "possibles".   

Posats a fer, prefeixo començar pel punt on ens trobem molts professors avui mateix, la vigília d'un dia qualsevol quan l'endemà cal tornar a classe, impartint "crèdits" i ja no assignatures, amb alumnes ESOitzats i no amb la "flor i nata" d'un sector social, immersos en un sistema educatiu reformat recentment que ens fa enfrontar amb una educació global diferent i dins d'una societat en plena transformació en tots els àmbits (Europa, Internet...)  

Encara queda molt per "inventar" (em sembla ...) 
 

El diari  Avui del 26 d'abril del 1996 publicava un especial "Com serà el món d'aquí a 20 anys?" que incloia un article de l'eminent autor del llibre The world crisis in education: The view from the eighties, el professor Philip H. Coombs (el curriculum del qual ocupa mig mega).   

El títol de l'article en qüestió és: "Urgeix reformar l'ensenyament".   

Copmença així:   

"Si m'haguessin demanat fer un retrat sincer de com seran els sistemes mundials d'ensenyament d'aquí a vint anys a comptar des d'ara si es mantingués el funcionament usual (sic), em veuria obligat, amb tota honestedat, a donar una imatge descoratjadora" (...) 

"La pregunta de com seran les institucions i les pràctiques educatives existents d'aquí a vint anys no és la més correcta, perquè ja sabem gairebé quina serà la resposta.   

Les preguntes més pertinents a plantejar ara són:   

1. ¿Com ha de ser l'ensenyament arreu del món i com funcionarà d'aquí a vint anys?   

2. ¿Quin tipus d'estratègies creatives i cooperatives individuals, locals, institucionals nacionals i internacionals podrien resultar més efectives per provocar aquests canvis essencials en l'ensenyament i que es necessiten urgentment arreu del món?"   

(Philip H Coombs. Urgeix reformar l'ensenyament. Avui  23.4.96 pg. 20) 

Tot i que llegir això no ens posa eufòrics, com a mínim ens tranquilitza i ens dona moral constatar que les grans eminències també es fan les mateixes preguntes que ens fem tots els treballadors de l'ensenyament.    

Enfront de tanta unanimitat en reconèixer la crisi permanent dels sistemes educatius, el que falten són doncs PROPOSTES per canviar-los, oi?   

Propostes com  més concretes millor,  com més sensates millor, com més senzilles (que no banals) millor ...   

Jo m'atreveixo a saltar un grau en la línia de concreció i passar com a mínim a plantejar preguntes sobre la necessitat,  la factibilitat, i la possible manera de realitzar canvis reals.