| La idea
que apunta el títol d'aquest apartat no és ni nova ni original.
Està a la boca de tots els professors de tots els àmbits educatius,
formulada de diverses maneres però sense massa variants en
relació amb el fons de la qüestió.
En una entrevista publicada al BIEC
(Butlletí Informatiu de l'Ensenyament a Catalunya) del Departament
d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (Nº 12. Abril
1998, pag. 15) amb el professor Octavi Fullat, catedràtic
de Filosofia de l'Educació a la Universitat Autònoma de
Barcelona, titolada "Educar és ensenyar a viure sempre
oberts", l'entrevistador li feia la pregunta en aquests
termes:
"L'escola
intenta promoure uns valors que no corresponen als que
imperen en la societat"?
El professor,
evidentment, contestava amb un comentari molt assenyat:
"La
nostra societat està regida per dos valors. Un, l'eficàcia,
se segueix realment. L'altre, la dignitat humana, només
es proclama. L'eficàcia és un valor molt important però
també molt perillós. Consisteix a plantejar-se la vida
posant al capdavant la pregunta "això per a què serveix?",
a fer les coses pensant en el profit que en trauerem.
Així, els altres es converteixen en mitjant per a aconseguir
fins, i no en fins per ells mateixos. Amb el valor de
la dignitat ens omplim la boca, però realment no el practiquem.
I si no fem l'esforç de posar com a valor principal en
les relacions humanes la dignitat, només podem esperar
el desatre. Si no ens hi esforçem, si a l'escola no ho
inculquem, farem un món catastròfic" (...)
Sí, molt bé,
però .... "so,what?" que dirien els anglesos.
Tot i que les
paraules del professor, dins d'una entrevista realment interessant,
serveixen per demostrar la seva vàlua humana i professional,
en realitat constitueixen també un exemple palès del discurs
"retòrico-wishful-thinking-nós" de moda, que no
porta gaire enllà, que no fa avançar gran cosa, perquè acaba
invariablement ... allà on hauria de començar!
El senyor Fullat,
malhauradament, no explicita la "segona part"
del raonament, que és sempre la més interessant i que no
apareix mai gairebé enlloc: EL COM! I potser ho sap,
però no ho diu!
El que falta
són propostes o hipòtesis de canvis-solucions per petits
que siguin -d'aquells que proposava el "Capità Enciam":
els petits canvis poderosos-, falta també l'exigència d'actuació
als qui tinguin les responsabilitats de fer-ho, falta un
seguiment i una avaluació seriosos dels canvis realitzats
... i tornar a començar!
El que falta
és allò que en llenguatge col·loquial se'n diu barroerament
però entenedora "tenir pebrots", i sembla que
n'hi molt poc enlloc.
Per reble el
clau de l'exemple, podriem assenyalar el cas de la premsa
diària, ben plena també d'articles ben estructurats,
retòricament ben lligats, més o menys barrocs en l'expressió,
autocomplaents en les anàlisis de gairebé tot, de vegades
divertits, sovint irònics, sempre enginyosos ... però "sense
pebrots", sense la voluntat d'intentar contribuir a
canviar REALMENT les coses. Tot és més aviat "omplir-se
la boca" i "omplir planes i planes de tinta",
contemplar passivament la realitat en comptes de contribuir
a canviar-la.
El que jo proposo
concretament és canviar com a mínim un punt esencial: el
tractament que es fa de l'educació en els mitjans de comunicació,
i convertir-lo en un tema de debat permanent i d'interès
vital per a la societat. Perquè tinc el convenciment
que, en les circumstàncies actuals és una condició "sine
qua non" per canviar tot el demés.
De l'ensenyament
no se'n parla mai als mitjans de comunicació més que en
casos esporàdics de "catàstrofes " o "d'accidents".
No és mai notícia si no és per assenyalar problemes de començament
de curs, per protestes del sector ensenyant o manifestacions
dels alumnes, escàndols o accidents.
Ni els estudiants,
ni els professors, ni els directors d'escoles, ni les associacions
de Pares/Mares d'alumnes no apareixen mai com a agents socials
que tenen la seva problemàtica i la seva vida pròpia...
i són d'interès fonamental per a tota la societat.
L'educació
és una rúbrica de quarta fila, menystinguda i gairebé sempre
tractada impròpiament.
I m'atreveixo
a senyalar culpables: Hi ha una responsabilitat o culpabilitat
INSTITUCIONAL per omissió en el fet que L'educació no sigui
un tema d'interès permanent mentre que si que fan que ho
siguin fins a l'absurd la part més intrascendent de l'esport
o la moda, els embussos de trànsit o les temperatures que
van tenir algunes ciutats el dia anterior.
Una societat
que dona infinitament més importància a les declaracions
d'un jugador de futbol o d'un entrenador de basquet o
a un cantant de rock que a aquelles que podrien fer els
responsables polítics en matèria educativa, els professors
de tots els nivells educatius o les inquietuds, progressos
i iniciatives dels estudiants, és una societat malalta,
per més que alguns imbècils repeteixin insensatament l'eslògan
que "el país va bé".
El model cultural
que s'ofereix als joves és la tria entre un disc dels Pets
o un disc dels Kins Collons, o entre un partit de bàsquet
o un partit de futbol, o entre el "Sense títol"
o "Malalts de tele"... NO tinc res en contra de
l'humor i la diversió, més aviat penso que a n'hi ha massa
poc ... Però és penós constatar que els espais "culturalo-divertimentosos"
han aneantit completament els pocs espais culturals que
mai han existit. I el que és pitjor, s'ha establert com
a dogma que la televisió ha de defugir qualsevol temptació
de culturitzar la societat.
Cap cadena
pública ni privada ha tingut encara la gosadia de crear
un programa que reflecteixi la vida escolar en centres experimentals
o modèlics, divulgui les iniciatives i realitzacions dels
estudiants, els intercanvis escolars, els premis sobre recerca
científica o de creació literària, analitzi i debateixi
l'impacte de les noves tecnologies en els centres d'ensenyament,
mostri la vida escolar i els curricula en els diferents
països de la Unió Europea, la informació sobre beques,
els cursos de formació oferts a professors i a estudiants,
les anàlisis dels resultats escolars o universitaris, ...
i una llista de possibilitats que es podria allargar indefinidament.
Els mitjans de comunicació, públics i privats, en canvi,
opten per ignorar aquestes realitats i prefereixen apostar
per una tele-merda que s'alimenta de les ridiculeses o extravagàncies
dels personatges més esperpèntics de la societat.
Això sí, per
"fer-ho veure", als voltants de juny, invariablement,
es pensa en algun programet de debats que torni a plantejar
per enèsima vegada el tema de si "Cal suprimir els
examens?" ... Després cal tornar a esperar el dia 1
de setembre per sentir que els nous curs ha començat, les
estadístiques propagandístiques de rigor, i la vida continua...
Deu ser per
por a despertar el monstre?
Per altra banda,
mentre els professors s'escarrassen en educar els alumnes
en la importància de la lectura i l'escriptura, en la correcció
en l'expressió oral i escrita, l'esforç en la feina ben
feta, la cultura i la ciència, el comportament ecològic
... els programes televisius de moda, els mites i models
fabricats pels media, les pel·lícules d'èxit segueixen promovent
un model en una línia totalment oposada: la complacència
i la connivència amb l'horterisme, la grolleria, la violència,
i l'èxit per mitjà de l'escàndol i el despropòsit, entre
altres desgràcies.
Els mitjans
de comunicació realitzen així un boicot tremendament eficaç,
fins al punt d'aconseguir que una àmplia franja de professorat
renunciï a una bona part de l'esforç i la il·lusió suplementaris
que estarien disposats a fer en d'altres circumstàncies.
Els educadors
queden devant dels alumnes com uns dinosaures imbècils que
van contra-corrent de la norma vigent, i els fa molta gràcia
i bastanta pena tenir al davant uns personatges que intenten
inútilment convèncer-els de la importància de valors i normes
"obsolets":
El plaer de la lectura? Quina lectura? Ja, ja, ja!!!
Escriure? "Esto... que quéeee? Je,
je, je !!!
Tècniques d'estudi? Ji, ji, ji !!!
Ètica? ... Però què s'ha cregut el tio / la tia aquest/a!
De què vas, "xalao"! Jo, jo jo!
Parlar bé? ... És d'un démodé "que t'hi cagues"!
Ju, ju ju ...
Els intel·lectuals,
desertant de la seva responsabilitat de proposar models
ètics i culturals vàlids, han optat per mirar cap a un altre
costat i convertir-se en tertulians divertits o provocadors
a les tertúlies televisives, i en columnistes d'articles
de 200 paraules de crítica irònica o de protesta suau a
tota la premsa d'un estat atrapat permanentment en els malhaurats
temes de la corrupció, el terrorisme, l'enfrontament entre
nacionalismes, l'esport i el sexe.
I així ens
va ...
Val a dir que,
per sort pel sistema ... hi ha els càndids optimistes, sísifs
inconscients, que no s'adonen o no es volen adonar com el
dimoni ens desfà cada vespre tot el que intentem construir
durant el dia.
No hi ha res
com l'optimisme! Amb una mica de sort, demà
tornarà a sortir el sol!
|