En una entrevista publicada al BIEC (Butlletí Informatiu de l'Ensenyament a Catalunya) del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (Nº 12. Abril 1998, pag. 15) amb el professor Octavi Fullat, catedràtic de Filosofia de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, titolada "Educar és ensenyar a viure sempre oberts", l'entrevistador li feia la pregunta en aquests termes:  

"L'escola intenta promoure uns valors que no corresponen als que imperen en la societat"? 

El professor, evidentment, contestava amb un comentari molt assenyat: 

"La nostra societat està regida per dos valors. Un, l'eficàcia, se segueix realment. L'altre, la dignitat humana, només es proclama. L'eficàcia és un valor molt important però també molt perillós. Consisteix a plantejar-se la vida posant al capdavant la pregunta "això per a què serveix?", a fer les coses pensant en el profit que en trauerem. Així, els altres es converteixen en mitjant per a aconseguir fins, i no en fins per ells mateixos. Amb el valor de la dignitat ens omplim la boca, però realment no el practiquem. I si no fem l'esforç de posar com a valor principal en les relacions humanes la dignitat, només podem esperar el desatre. Si no ens hi esforçem, si a l'escola no ho inculquem, farem un món catastròfic" (...) 

Sí, molt bé, però .... "so,what?" que dirien els anglesos.   

Tot i que les paraules del professor, dins d'una entrevista realment interessant, serveixen per demostrar la seva vàlua humana i professional, en realitat constitueixen també un exemple palès del discurs "retòrico-wishful-thinking-nós" de moda, que no porta gaire enllà, que no fa avançar gran cosa, perquè acaba invariablement ... allà on hauria de començar!  

El senyor Fullat, malhauradament, no explicita la "segona part" del raonament, que és sempre la més interessant i que no apareix mai gairebé enlloc: EL COM!  I potser ho sap, però no ho diu!  

El que falta són propostes o hipòtesis de canvis-solucions per petits que siguin -d'aquells que proposava el "Capità Enciam": els petits canvis poderosos-, falta també l'exigència d'actuació als qui tinguin les responsabilitats de fer-ho, falta un seguiment i una avaluació seriosos dels canvis realitzats ... i tornar a començar!  
 

El que falta és allò que en llenguatge col·loquial se'n diu barroerament però entenedora "tenir pebrots", i sembla que n'hi molt poc enlloc.  

Per reble el clau de l'exemple, podriem assenyalar el cas de la premsa diària, ben  plena també d'articles ben estructurats, retòricament ben lligats, més o menys barrocs en l'expressió, autocomplaents en les anàlisis de gairebé tot, de vegades divertits, sovint irònics, sempre enginyosos ... però "sense pebrots", sense la voluntat d'intentar contribuir a canviar REALMENT les coses. Tot és més aviat "omplir-se la boca" i "omplir planes i planes de tinta", contemplar passivament la realitat en comptes de contribuir a canviar-la.  

El que jo proposo concretament és canviar com a mínim un punt esencial: el tractament que es fa de l'educació en els mitjans de comunicació, i convertir-lo en un tema de debat permanent i d'interès vital per a la societat.  Perquè tinc el convenciment que, en les circumstàncies actuals és una condició "sine qua non"  per canviar tot el demés.  

De l'ensenyament no se'n parla mai als mitjans de comunicació més que en casos esporàdics de "catàstrofes " o "d'accidents". No és mai notícia si no és per assenyalar problemes de començament de curs, per protestes del sector ensenyant o manifestacions dels alumnes, escàndols o accidents.   

Ni els estudiants, ni els professors, ni els directors d'escoles, ni les associacions de Pares/Mares d'alumnes no apareixen mai com a agents socials que tenen la seva problemàtica i la seva vida pròpia... i són d'interès fonamental per a tota la societat.   

L'educació és una rúbrica de quarta fila, menystinguda i gairebé sempre tractada impròpiament.  

I m'atreveixo a senyalar culpables: Hi ha una responsabilitat o culpabilitat INSTITUCIONAL per omissió en el fet que L'educació no sigui un tema d'interès permanent mentre que si que fan que ho siguin fins a l'absurd la part més intrascendent de l'esport o la moda, els embussos de trànsit o les temperatures que van tenir algunes ciutats el dia anterior.  

Una societat que dona infinitament més importància a les declaracions d'un jugador de futbol o d'un entrenador de basquet o  a un cantant de rock que a aquelles que podrien fer els responsables polítics en matèria educativa, els professors de tots els nivells educatius o les inquietuds, progressos i iniciatives dels estudiants, és una societat malalta, per més que alguns imbècils repeteixin insensatament l'eslògan que "el país va bé".  

El model cultural que s'ofereix als joves és la tria entre un disc dels Pets o un disc dels Kins Collons, o entre un partit de bàsquet o un partit de futbol, o entre el "Sense títol" o "Malalts de tele"... NO tinc res en contra de l'humor i la diversió, més aviat penso que a n'hi ha massa poc ... Però és penós constatar que els espais "culturalo-divertimentosos" han aneantit completament els pocs espais culturals que mai han existit. I el que és pitjor, s'ha establert com a dogma que la televisió ha de defugir qualsevol temptació de culturitzar la societat.   

Cap cadena pública ni privada ha tingut encara la gosadia de crear un programa que reflecteixi la vida escolar en centres experimentals o modèlics, divulgui les iniciatives i realitzacions dels estudiants, els intercanvis escolars, els premis sobre recerca científica o de creació literària, analitzi i debateixi l'impacte de les noves tecnologies en els centres d'ensenyament, mostri la vida escolar i els curricula en els diferents països de la Unió Europea, la informació sobre  beques, els cursos de formació oferts a professors i a estudiants, les anàlisis dels resultats escolars o universitaris, ... i una llista de possibilitats que es podria allargar indefinidament.  
  
Els mitjans de comunicació, públics i privats, en canvi, opten per ignorar aquestes realitats i prefereixen apostar per una tele-merda que s'alimenta de les ridiculeses o extravagàncies dels personatges més esperpèntics de la societat.  

Això sí, per "fer-ho veure", als voltants de juny, invariablement, es pensa en algun programet de debats que torni a plantejar per enèsima vegada el tema de si "Cal suprimir els examens?" ... Després cal tornar a esperar el dia 1 de setembre per sentir que els nous curs ha començat, les estadístiques propagandístiques de rigor, i la vida continua...  

Deu ser per por a despertar el monstre?  

Per altra banda, mentre els professors s'escarrassen en educar els alumnes en la importància de la lectura i l'escriptura, en la correcció en l'expressió oral i escrita, l'esforç en la feina ben feta, la cultura i la ciència, el comportament ecològic ... els programes televisius de moda, els mites i models fabricats pels media, les pel·lícules d'èxit segueixen promovent un model en una línia totalment oposada: la complacència i la connivència amb l'horterisme, la grolleria, la violència, i l'èxit per mitjà de l'escàndol i el despropòsit, entre altres desgràcies.  

Els mitjans de comunicació realitzen així un boicot tremendament eficaç, fins al punt d'aconseguir que una àmplia franja de professorat renunciï a una bona part de l'esforç i la il·lusió suplementaris que estarien disposats a fer en d'altres circumstàncies.  

Els educadors queden devant dels alumnes com uns dinosaures imbècils que van contra-corrent de la norma vigent, i els fa molta gràcia i bastanta pena tenir al davant uns personatges que intenten inútilment convèncer-els de la importància de valors i normes "obsolets":  
El plaer de la lectura? Quina lectura? Ja, ja, ja!!!  
Escriure?   "Esto... que quéeee?  Je, je, je !!!  
Tècniques d'estudi? Ji, ji, ji !!!  
Ètica?  ... Però què s'ha cregut el tio / la tia aquest/a!  De què vas, "xalao"! Jo, jo jo!  
Parlar bé?  ... És d'un démodé "que t'hi cagues"! Ju, ju ju ...  

Els intel·lectuals, desertant de la seva responsabilitat de proposar models ètics i culturals vàlids, han optat per mirar cap a un altre costat i convertir-se en tertulians divertits o provocadors a les tertúlies televisives, i en  columnistes d'articles de 200 paraules de crítica irònica o de protesta suau a tota la premsa d'un estat atrapat permanentment en els malhaurats temes de la corrupció, el terrorisme, l'enfrontament entre nacionalismes, l'esport i el sexe.  

I així ens va ...  

Val a dir que, per sort pel sistema ... hi ha els càndids optimistes, sísifs inconscients, que no s'adonen o no es volen adonar com el dimoni ens desfà cada vespre tot el que intentem construir durant el dia.   

No hi ha res com l'optimisme!   Amb una mica de sort, demà tornarà a sortir el sol!