HISTÒRIA D'UNA PETITA MISTIFICACIÓ 
 

Allà per l'any 1992 em vaig susbcriure al setmanari anglès "New Statesman & Society". La raó d'aquella decisió va ser que la revista contenia, com a secció fixa, un concurs d'escriptura setmanal amb moltíssims anys d'història. 

Tan forta era la seducció d'aquells escrits, així com l'estil de periodistes com John Pilger, Sean French, Sara Baxter o Vicky Hutchinson, que durant uns quants anys, aquella revista es convertí en una de les meves lectures favorites, malgrat la dificultat que em suposava entendre determinats continguts i la impossibilitat d'entendre d'altres referències a la política i a la cultura brito-britànica. 

Cada setmana esperava l'arribada del correu amb ànsia de llegir els resultats del concurs. 

Vaig arribar a anar a la Facultat de periodisme de l'Autònoma a fotocopiar tants concursos d'edicions anteriors com vaig poder. I em vaig trobar amb l'agradable sorpresa que, a l'hemeroteca, guardaven exemplars de l'Statesman des dels anys 70. Un veritable tresor. Una tarda sencera fent fotocòpies. 

M'ho vaig llegir i rellegir. I se'm va encomanar el virus. Quan proposessin un tema no criptat en clau britànica faria l'esforç d'escriure i presentar-me a concurs. Agoserat de mi, ho imaginava en una època en què encara m'havia de matricular per a obtenir el "Proficiency"! I és que la ignorància és molt atrevida, oi? 

El fet és que hi vaig enviar alguns escrits, mig com a exercici d'estil mig com a "exercici d'anglès". No us descobriré rés si us dic que mai no em van publicar com a guanyador de cap dels concursos en els que vaig participar esporàdicament entre els anys 94 i 96. 

En alguns intents hi vaig deixar la pell: moltíssimes hores de feina, però ho feia de gust. 

M'atrevia a "competir", per dir-ho així, amb plomes consagrades i mestres en l'art d'escriure com Will Bellenger-Bill Greenwell, Noel Petty, R.J. Pickles, Watson Weeks, Peter Norman, Alana Blake i una dotzena més de "cracks" al davant d'una cinquantena més de primeres espases. Perquè, això sí, la gent allà signava amb pseudònim, uns pseudònims força divertits. 

S'aprèn molt participant en guerres perdudes d'antuvi! 
  

UNA IDEA ESTRAMBÒTICA? 

La tardor de l'any 1993, se'm va acudir la idea, una mica estrambòtica, d'animar un taller d'escriptura setmanal a través d'un diari o revista local, a la manera del concurs d'escriptura de l'Statesman. Pensava, en la meva innocència natural, que l'èxit de l'experiència del setmanari britànic podria ser, "mutatis mutandi" transposable a casa nostra, ni que fos en un diari local. Els lectors s'abocarien a participar-hi en nombre creixent  i fóra un èxit apoteòsic ... somiava jo... 

Fetes les consultes pertinents, el setmanari "l'Eco de Sitges" va acceptar d'incloure-hi la secció, amb el compromís que duraria uns mesos, de prova, i si tingués èxit ho aniriem allargant. 

El llençament de l'experiència, la setmana del 15 de setembre del 1993, es va publicar així: 

VOLEM FER UN CONCURS

El setmanari britànic "New Statesman &Society" inclou, des de temps immemorials, una secció destinada als lectors que se senten escriptors o als que simplement els agrada escriure. Amb el nom de "Endgames: Weekend competition", cada setmana proposa un tema de concurs, en fixa les característiques, dóna un termini de 15 dies i publica les millors produccions rebudes.  

L'animadora d'aquesta fantàstica experiència, Ms de Meaner, presenta també un petit informe sobre el resultat de cada concurs. Nosaltres n'hem volgut copiar la idea i oferir-la als lectors de L'Eco de Sitges. 

Així doncs, a partir d'ara, hi trobareu una nova secció que aviat serà de lectura imprescindible i de participació gairebé obligada, gràcies a la vostra inquietud literària, al vostre humor i a les vostres idees. 

Setmanalment publicarem les quatre, cinc o sis millors participacions, segons l'espai disponible. 

Concurs Nº 1. 
 

Per inaugurar el concurs i fer-lo entrar en la Història: Escriviu quina opinió us mereix aquest "Taller d'escriptura" que us proposem. Màxim 200 paraules. Tindrem en compte totes les cartes que ens arribin fins el proper 22 de setembre.  

Concurs Nº 2. 
 

Reflexions sobre l'actual crisi econòmica que incloguin un eslògan per poder afrontar-la amb èxit o per a suportar-la estoicament. Màxim 150 paraules. Fins el dimecres 29 de setembre.  

També agrairem les vostres suggerències i les propostes de nous temes de concurs. No refreneu la vostra passió secreta, ESCRIVIU! Si ho desitgeu podeu signar els vostres escrits amb un pseudònim. 

De moment -degut a la crisi- els premis als guanyadors seran, estrictament, els honors de ser publicats a l'Eco de Sitges, que és el millor premi. Tanmateix, esperem trobar algun patrocinador que ens permeti de donar , a més, premis en metàl·lic o en objectes que incitin i excitin les inspiracions més letàrgiques. 

Adreceu les vostres cartes a "L'Eco de Sitges. Taller d'Escriptura. c/Bonaire,6 08870 Sitges. Gisela Guimerà i Michael Spencer." 

No em pregunteu per què ho vaig signar amb aquests dos pseudònims perquè no us vull dir cap mentida. Ja no ho recordo. Ser segur que vaig pensar que proposar-ho com l'obra de dues persones evitaria el risc de crítiques fàcils, de burletes o bromistes i que em donaria més joc a l'hora de la mistificació que preveia. 

El nom de Gisela, sí que ho sé: és un nom que sempre m'ha agradat. El nom d'en Michael, potser era per fer-ho més internacional i donar-li un toc d'"exotisme". 

Escriuran? No escriuran? 

No, no va participar-hi NINGÚ, absolutament ningú. 

Passaven els dies i jo havia de publicar alguna cosa. Com resoldre-ho? Ho tenia decidit: m'ho inventaria jo, faria si calia, com en la història d'en Juan Palomo: "Yo me lo guiso, yo me lo como". 

Per una banda em frustrava la idea de la nul·la participació, per l'altra em feia sentir orgullós d'haver d'afrontar el repte d'escriure i inventar diferents estils i continguts i provar de fer-ho de manera que no es notés massa. 

No sé si es va notar o no. No sé qui s'ho va llegir. Però jo ho vaig tirar endavant. 

Aquest és el començament de la història d'aquella innocent mistificació, que va arrencar de veritat el dia 2 d'octubre de 1993, amb la publicació a l'Eco    --entre anuncis d'acadèmies i d'assegurances-- de la "nostra" primera collita ...