|
|
A B C CH D E F G H I J K L LL M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z |
* Gavaldà i Torres, PaquitaLa dona amb qui em vaig casar i que m'ha acceptat al seu costat ja va fent un munt d'anys. Mama de l'Àlex Girona Gavaldà. Autora d'una pàgina web (a mig fer) sobre Llengua i Literatura Espanyoles i altres continguts. Li deixo la responsabiltat de presentar-se més extensament pel seu compte. Paqui, t'estimo !
* Girona i Roig, SadurníAutor d'aquestes línies, marit de la Paqui i pare del l'Àlex. La iaia em deia: "I digues .... servidor de vostè, i aqui tinc una butxaqueta per si vol posar-hi res" ... ;-) Amb un "ego" molt moderadament desenvolupat, m'atreveixo a inclore'm en el meu diccionari només per què hem quedat que és "personal". No és qüestió de narcissisme, defectuosa virtud que he anat perdent assenyadament i paral·lela al mateix ritme que he anat perdent la consistència dels cabells i una mica d'ivori de queixals ... (com deia Léo Ferré) Si no enteneu massa bé què vol dir això de diccionari filosòfic i flexible, escrit entre cometes, aneu a les entrades corresponents del diccionari "filosòfic": la D i la F.
* GrecsJuntament amb els xinesos, els grecs són els que més van contribuir a que ja estés gairebé tot dit. Valdrà la pena intentar dir alguna cosa sobre aquells que quasi ho van dit tot.
* Guerra / (PL. GUERRES)I. Guerra cibernètica En castellà: "ciberguerra" o "guerra I". En anglès: IW. Del concepte del terme així com de les implicacions que podria tenir ens n'hem assabentat a través d'un article del diari El País del diumenge 22 de febrer del 1998, que publica la traducció de l'original publicat pel diari britànic The Independent, del periodista John Carlin. Només per l'article valia
la pena comprar el diari. Ho lligarem amb les entrades "espies"
i "Saddam Hussein". II. Guerres del futur Andreu Claret. "Les
guerres del segle XXl". Diari Avui. Divendres 1 de maig
1998. pg. 20 .
III. Golf (Guerra del)Una guerra diferent, que mereix un comentari. Tothom o, per ser més precisos, gairebé tothom, se n'havia oblidat, per què com és ben sabut allò que no passa per televisió "no existeix". I darrerament ... la televisió no en parlava. De cop, n'ha tornat a parlar i ens hem adonat que la Guerra del Golf seguia viva , latent i disposada a rebifar-se. Males notícies... El que sabem o creiem saber:
"El Pentágono
ganó por goleada la guerra del Golfo y no sólo porque tras seis semanas
de intensos bombardeos, tan sólo necesitó 100 horas de campaña terrestre
para poner en fuga a las tropas iraquíes. La ganó también porque habiendo
aprendido la lección del Vietnam, controló por completo la información.
A los reporteros no se les permitió el acceso directo a los frentes
y se les alimentó constantemente con supuesto material informativo
fabricado por el Pentágono. Ahora sabemos que hubo muchas mentiras
en Tormenta del Desierto". És a dir, que la invasió de Kuwait va ser una trampa parada a Saddam Hussein per poder-li després fer la Guerra del Golf ... Un bon exemple de maquiavelisme del bó ... només que els balanços de víctimes, per un món occidental on la vida humana sembla que té un valor incalculable, són bastant aterradors:
Segons Javier Valenzuela, hi ha també la Síndrome del Golf, malaltia que afecta uns 30.000 soldats nord-americans que van participar en aquella guerra: "Más de 30.000
veteranos de "Tormenta del Desierto" están afectados por
un extraño mal: tienen vómitos, diarreas, insomnio... Pero varios
estudios médicos oficiales , el último difundido el 7 de enero de
1997, no se ha podido encontrar una causa concreta. Los veteranos,
según esos estudios podrían sufrir un mal clásico: el estrés post-bélico.
Tampoco ha sido descartada, no obstante, la posibilidad de que el
"síndrome del Golfo" proceda de que respiraron productos
químicos iraquíes liberados durante una acción militar norte-americana."
Es fa realment difícil llegir aquests
articles i no quedar sense paraules. Com passa sovint en els grans conflictes, se'ns demana estar a favor o en contra i sobre tot se'ns demana aplicar la lògica de la guerra: el "ja se sap, totes les guerres fan víctimes. Una llàstima, però és un mal que s'ha d'acceptar com a mal menor. La (bona) fi justifica la catàstrofe, sigui quina sigui, caigui qui caigui i en caiguin tants com calguin, no ve d'un!" L'especie humana no està preparada per plorar per centenars ni per millers de morts. Podem plorar per la mort d'una o de deu persones, però quan les víctimes són desenes o centenars de milers ... ja ni cau cap llàgrima, i fins i tot provoca la reacció de dubtar de si és veritat o mentida i l'emoció es transforma en escepticisme o resignació. A sobre, si ens diuen amb molta convicció
que la guerra era necessària per la nostra pròpia supervivència i per
a mantenir el benestar, la pau i el progrés del món occidental... ja
ens descol·loquen del tot. Des dels comandaments dels exèrcits se'ns
diu que els que s'atreveixin a esmentar el "si ... però no així"
són o uns caguetes, o uns hipòcrites, o uns que no entenen res, o uns
pacifistes-enemics-de-l'imperi o tot plegat a la vegada. O "amb
mí o contra mí" ... i res de vacil·lacions! Sembla que torna a haver-hi un altre moment en què cal posar-se a favor de la seguretat del món occidental o jugar el paper de pacifista ingenu i de bona fe enfront d'un perill que cal combatre: un govern aixelabrat, l'Iraquià, que tard o d'hora pot posar en perill la integritat del món. La justificació màxima de la Primera Guerra del Golf era: què dirà el món occidental quan no hi hagi petroli per fer anar els cotxes i quan s'ensorri l'estat de benestar privilegiat del que gaudiu?" La justificació de la Segona Guerra del Golf sembla ser: què dirà el món occidental quan l'Iraq llenci unes quantes bombes químiques sobre qualsevol país "al·liat" i els gasos matin poblacions senceres? No podem tolerar aquesta hipòtesi i cal eliminar el risc ... peti qui peti, caigui qui caigui, en caiguin tants com n'hagin de caure .... Au, trieu, decidiu de quin costat us poseu ... ens llencen la pilota al nostre terrat per què decidim ...PERÒ NO ENS HO DEIXARAN VOTAR ! El que no sabem:
Ens queda el remei d'esperar i somiar que la nova catàstrofe del segle XX es pugui evitar.El diari El Mundo del dimecres 18 de febrer publica (pàgines 1 i 21) la traducció d'un article de l'escriptor Tom Clancy editat al The New York Times. El títol de l'article és "Conocer las respuestas". M'ha agradat molt haver-lo llegit, perquè m'ha fet la impressió que ell i jo haviem fet "un bisbe". Amb la diferència important que ell expressa millor i més contundentment les seves idees. Allà on jo dic "no sabem si ...", ell acaba l'article amb una série de preguntes pertinents:
Són preguntes que, afegides a algunes de les que jo feia més amunt i a les que s'aniran plantejant els propers dies, conformaran almenys un estat d'opinió i una presa de posició devant d'aquest afer inquietant.
IV. La Guerra d'Iraq. Nosaltres vam ser dels que no volíem que el govern de G. Bush, el govern de T. Blair, el govern de JM Aznar i el govern de S. Berlusconi endeguéssin aquella guerra en contra del que proposaven França i Alemanya entre d'altres nacions. Dels que créiem que sacsejar la situació bèlica al món demanava un consens, una política altrenativa a la de les bombes... I això que ja ens havien convençut que S. Hussein era un governant odiós que mereixia l'infern. Però ens seguíem preguntant perquè els Frankensteins d'USA havien creat aquell monstre que ara volien matar... A hores d'ara, a finals del 2003 cada cop em sento més personatge
de l'obra d'Orwell, un d'aquells que escoltaven la ràdio o veien
per pantalla allò que el Ministeri de la Veritat els volia que
escoltessin o veiessin. Només ens queda l'esparança que en les properes eleccions, els ciutadans d'aquelles nacions triïn uns altres caps que endeguin unes altres polítiques ... només això ... que és l'equivalent laïc del què, en la postguerra, en l'educació catòlica, apostòlica i romana, en deia resar.
|
A B C CH D E F G H I J K L LL M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z |
|
© Sadurni Girona 1997 / 2004 |
