|
|
A B C CH D E F G H I J K L LL M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z |
|
|---|
|
* Llegit (El què hem ---)Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ... Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies. Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
Llista oberta, és clar, per poder afegir, quan el cos m'ho demani, reflexions, comentaris i també, si s'escau, extractes il·lustratius de les lectures i relectures que vagi fent al llarg dels mesos, per poder parlar una mica dels meus tresors personals, obsessions de la primera joventut i de la present "maduresa". Recentment he llegit en algun lloc una cita atribuida a Borges, d'aquelles que "si non é vero é ben trovato", i que diu una cosa així com:
En boca de Borges o de qualsevol escriptor orgullós de la seva obra imagino que queda bonic i a nosaltres ens ho posa fàcil. Nosaltres també ens manifestarem cofois de les nostres lectures, que al cap i a la fi són la nostra companyia de tota una vida, uns amors que cal cuidar i als qui cal ser fidels. Si
m'atreveixo a parlar-vos "orgullosament" d'algunes de les obres i articles
que he llegit és perquè penso fer-ho extrapolant les vivències
viscudes a través d'elles: sensacions, idees, frustracions, somnis
i miratges ... amb la secreta esperança que, tot explicant-m'ho
a mi mateix per escrit, pugui interessar mínimament a algú
altre.
Sinhué l'Egipci, de Mika Waltari Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué l'Egipci, de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: "Plaza y Janés", per ser més exactes. Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer; però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... --de llibres , vull dir, és clar -- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
La modification. Michel Butor Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context. Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957! En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí. Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí. Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute. L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada. LLegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar. El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification. Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir... Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a compar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no me l'ha tornat mai. N'he perdut un tou de llibres deixats! La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos. Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable. Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure. No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre. A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958). Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional. Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra. La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
Michel Leiris ho diu així:
En el llibre, el protagonista és un home madur, entre la trentena i la quarantena, casat i amb dos fills, gaudeix d'una posició social i econòmica comfortable és el representant comercial a França de la marca de màquines d'escriure italiana "Scabelli". Viatja tot sovint a Roma. En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma. En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni. Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi". "Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar. El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ... Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà d'utilitzar les excuses-mentidetes i si cal la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert. Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar. I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ... 1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany. 2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial. Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...
Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital. És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva. Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total. Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. 1 de març de 1998
Notre-Dame des ordinateurs. Walter Lewino. Paris. Balland. Collection
"L'instant romanesque".1979 A aquest llibre d'en Walter Lewino li dec moltes coses. Durant uns anys, a mitjans dels 80, va ser com una obsessió quasi-malatissa que em va dur per indrets tan estranys com aconseguir parlar amb el seu autor, a conèixer-lo una mica personalment i a professar-li des de llavors una secreta admiració perpètua; em va portar a viure l'experiència de fer-ne una traducció al castellà juntament amb una amiga estimada i, encara més, a treure'n idees i un esborrany per a escriure el que havia de ser una adaptació "lliure" per al teatre, però que malhauradament mai no he sigut capaç de desenvolupar encara, i s'ha quedat al calaix de projectes literaris mort-nats. La novel·la Notre-Dame des ordinateurs va ser publicada originalment en forma de capítols setmanals a la revista francesa Le Nouvel Observateur, a la qual vaig estar subscrit durant molts anys. A mida que anava llegint els capítols publicats, la narració se m'anava fent més i més interessant. Els vaig anar llegint i rellegint i guardant com un petit tresor. No fou sinó fins al cap de dos o tres anys més tard que, havent aconseguit parlar amb Walter Lewino i veient que no me'n podia regalar cap exemplar editat, vaig escriure a l'editor, tal com en Walter m'havia aconsellat, i fou així com vaig aconseguir que me n'enviessin un exemplar gratuit. Tot un detall que sempre recordaré i agrairé. Hi ha textos i llibres que, independentment del poc o molt valor literari "objectiu" que puguin tenir, es fixen en l'imaginari d'alguns lectors com una solitària ho fa en el cos del desgraciat on va a parar... I s'acaben convertint en una part del lector en qüestió mentre li duri la dèria. Una simbiosi que pot durar mesos, anys o tota una vida ... A mi, aquella dèria, lleugerament allisada pel temps, encara em dura i potser em durarà molt de temps, no sé si per sempre més. Tinc molt clar que per a mi fóra un dels llibres que m'agradaria salvar d'un hipotètic incendi de la meva biblioteca. Si llegiu el que egueix potser entendreu el perquè. La novel·la explica la història d'un ciutadà francès, Bernard Cotte, casat i amb tres fills, que un bon dia veu trasvalsada la seva vida per la visita de la policía judicial que el va a buscar a casa, de bon matí, per dur-lo a una comissaria secreta situada al bell mig de París, entrant pel parking de la plaça de la catedral de Notre-Dame. En un dels meus viatges a París, vaig anar expressament a fer una fotografia-diapositiva de l'entrada del parking per imaginar-me en quin lloc concret havia pensat Walter Lewino fer entrar el cotxe que conduia Bernard Cotte a les dependències policials. El llibre comença així:
Algun servei super-secret "al servei de l'Estat" està posant a punt un super-ordinador, batejat amb el nom de "Phébus", que s'ha d'encarregar del fitxatge i el control totals de tots els ciutadans, i en Bernard Cotte ha estat escollit com a conill d'índies per a verificar les prestacions del super-ordinador, pel fet que alguns aspectes de la seva vida pública i privada conformen un perfil de ciutadà situat just en el límit del que el "gabinet sinistre" entén com a persona potencialment perillosa, i l'ordinador ha determinat que ell és un "individu-tipus". Sense rebre explicacions, Bernard Cotte es veu confrontat amb uns funcionaris policials, el cap dels quals és un comissari anomenat Andruet, que es disposen a passar revista a la seva vida, fil per randa, per posar a prova les prestacions de "Phébus", l'ordinador "QUE NO S'EQUIVOCA MAI". En aquell univers de tercera dimensió, Bernard Cotte ha passat a ser Cotte Bernard, i el seu cas, l'assumpte Cotte. No hi ha manera de saber per quina raó l'han dut a aquelles dependències reals super-secretes i tanmateix amb disseny i elements tecnològics de ciència ficció, ni què pretenen saber d'ell, ni quan durarà el seu internament. Com us les imagineu vosaltres les dependències super-secretes d'on es controla el món exterior? Les paraules clau que ho descriuen semblen ser "clínica", "blanc" i "antisèpsia"! Peter Wright, en el seu llibre Spycatcher escriu:
Així doncs, l'univers del
control de la informació i de seguretat dels estats, tant en la realitat
com en la ficció sembla ser un univers "clínic". Penseu-hi!
Assegut a una cadira-màquina de la veritat, sense que d'entrada ell en sigui conscient, li fan tota mena de preguntes: de quin equip de futbol és, què pensa de la pena de mort i del servei militar, i li fan notar que és curiós (sospitós?) que hagués refusat d'accedir al cos de sots-oficials, ell que ho hagués pogut demanar, i el curiós que era també (sospitós?) que hagués anat saltant d'una feina a l'altra treballant com a mestre substitut, cartògraf a Terra Adèlia, representant d'un arquitecte, camioner, corrector al "Document Oficial de l'Estat", venedor de microscopis i, última feina, agent immobiliari ...
L'humor i la ironia fina de la més alta qualitat són dos elements presents a cada racó de la nove·la, i són el contrapunt perfecte a l'aspecte esfereïdor de l'aventura del protagonista, una experiència que "mutatis mutandi" recorda alguns aspectes de la novel·la 1984, de G. Orwell. Però tornem on érem, oi ...? No fos cas que perdéssim el fil !!! Així, l'autor fa d'en Bernard Cotte una víctima capaç d'observar la reacció del seu "interrogador" i posar-se a la seva pell, mig compadint-lo de la seva condició de funcionari ! A mida que avança la narració, sentim les seves reaccions més íntimes, com si fóssim "alter egos" de Bernard. En un moment determinat li permeten de visionar en una pantalla de televisió la gravació que li han fet del seu propi interrogatori una estona abans.
De cop, Bernard observa
que hi ha quatre pantalles reproduïnt unes gràfiques que s'assemblen
a les d'un electrocardiograma, i "s'adona" que corresponen
als 4 terminals d'un detector de mentides...que li han posat als canells
i als turmells.
No hi fa res que algun detall -com el de la sorpresa esmentada - sigui o sembli inversemblant. En canvi, n'hi ha un tota una munió que fan de l'experiència narrada una situació "real" capaç de ser viscuda amb intensitat per alguns lectors -como jo mateix- i capaços d'identificar-s'hi. Potser ja haureu anat endevinant que des de les primeres pàgines, va funcionar l'empatia buscada per l'autor entre el personatge de la novel·la i jo. Sí, en aquella època recordo haver-me sentit com un Bernard Cotte, i haver somiat que, com a ell, m'havien vingut a buscar per endur-se'm, havien començat a passar revista a la meva vida, m'havien filmat les reaccions sense que me n'adonés i posteriorment m'havien passat la filmació mentre analitzaven el grau de veritat o mentida de les meves respostes. Hi havia en la novel·la alguns detalls concrets que potser van contribuir a potenciar aquella identificació amb el protagonista: Mentre jo era estudiant universitari, vaig fer les proves psicotècniques exigides per poder "fer milícies" i, per tant, intentar fer la mili com a sots-oficial en comptes d'haver d'anar-hi com a soldat ras. En aquella sessió de test multitudinària, allà per l'any 1972 o 1973 vaig haver d'omplir uns quants qüestionaris amb centenars de preguntes d'apariència anodina, però que estaven destinats a fer l'anàlisi de personalitat i a mesurar la meva idoneitat com a aspirant a "milícies". El resultat de les proves el van penjar en una cartellera de no recordo on, segurament en una caserna de Barcelona. El fet és que en Sadurní Girona i Roig hi apareixia amb la qualificació de "No apto" i al costat el comentari: "Falta de espíritu militar." Recordo que em vaig emprenyar com una mona. Jo volia fer milícies i "ells" no m'hi volien. Sempre em vaig quedar amb el dubte de saber si realment va ser per no haver obtingut la puntuació necessària exigida o bé si em van descartar per ser de "Lletres", en una època en que hi havia milers d'estudiants de "Ciències" que hi accedien, o bé encara pel fet d'haver escrit "obrero" a la casella de la professió del pare i de "obrera" a la casella de la professió de la mare, o bé encara si va ser per haver caigut en el "parany" d'alguna de les preguntes capcioses del test. Pocs dies abans de fer les proves, un company, el més "conyon" que corria per la facultat m'havia aconsellat de seguir l'estratègia de la coherència. "Mira, deia, el matí del dia de les proves, quan t'afeitis, mira't bé al mirall i decideix com et veus. Si et veus "Tarzán", tu contesta les preguntes com si fossis un "Atila". En canvi, si et veus una mica "cascat", tu sempre marca les opcions en conseqüencia: "obedecer", "si wuana". No intentis fer el viu i endevinar què volen que contestis, per què no ho sabràs pas". La idea em va semblar bona, però no crec que la vagi saber aplicar. De fet no me'n recordo. Només recordo dues preguntes concretes: "trono o altar", "mandar o ser mandado" ... Se'm fa impossible del tot de recordar si vaig marcar "trono" o si vaig marcar "altar" o si em vaig decantar per l'opció "mandar" pensant que era la resposta adequada si aspirava a ser sots-official o si vaig marcar l'opció "ser mandado" pensant que fóra la resposta adequada cas que, amb aquell dilema, en realitat estessin medint la meva vocació per "l'obediència" ;-) Bernard Cotte, poguent, no ho havia ni provat, de fer milícies. A mi, en canvi, havent-ho provat, m'havien denegat un potencial accés al cos de sots-oficials per "manca d'espíritu militar", que és com vaig aparèixer a les llistes de resultats. Em sentia identificat amb aquell personatge perquè vaig imaginar que, a mi, un altre Andruet qualsevol, en les mateixes circumstàncies, potser m'hauria retret "-Curiós, oi, que et rebutgessin per "falta de espíritu militar?" ... I que, igual que li passava a Bernard, tampoc no hauria servit de res protestar airadament tot assegurant que sí, que sí, que sí que en tenia una mica d'esperit militar ... Sabent que sabeu per experiència que les associacions d'idees són incontrolables, us estranya que us hagi explicat aquest "malson" tot i que m'hagi dut a desviar-me una mica del fil de l'argument de la novel·la ? La novel·la segueix ...
Durant un moment del seu internament, en un descuit d'un del seus vigilants, Cotte havia tingut ocasió d'escapar-se de la seva cel·la i, en la seva obsessió per trobar un telèfon per comunicar-se amb el món exterior, havia anat a parar a unes sales des d'on havia pogut veure una part d'aquell univers subterrani semblant als móns de ciencia ficció descrits en novel·les i representats en pel·lícules: portes d'obertura electrònica, empleats en bata blanca traballant sobre dades: diaris, revistes, llibres, documents ... ordinadors i pantalles, i no un sinó 27 Phébus l'un al costat de l'altre. Sales d'arxius, despatxos, sales de conferències, cap telèfon ni porta de sortida per enlloc ... Quan Cotte torna a la cel·la, esfereït pel que ha vist i el que s'imagina, té una nova sessió d'interrogatori amb Andruet. El commissari té ara a les mans un altre aparell electrònic super-sofisticat, un telemicroterminal des del qual pot accedir a tota la informació de la unitat central, l'hyper-ordinador Phébus.
Hi ha tingut moltes hores per pensar-hi. Per Cotte, el més important és explicar a tothom el que ha vist. El que li ha passat. Això ... si pot aconseguir sortir d'aquell indret. Perquè ara, sabent el que sap, té por de saber coses secretes i sap que "saber massa" sempre ha sigut perillós ... Arriba el cap de setmana, han passat cinc dies des que va ser "detingut" sense explicació. I li comuniquen que el director general li explicarà per fi la raó de la seva presència en aquelles dependències:
El més important que el
director general li ha de comunicar és que tot el que ha vist i sentit
ha de ser un secret. Un gran secret. El seu deure de
ciutadà és callar.
I el deixen anar! Per una porta, -una porta que després es tanca com una ventosa darrera d'ell - el fan sortir dins del parking de la plaça de Notre-Dame, just al mateix lloc per on l'havien introduit en un altre món secret cinc dies abans. Queda un capítol, el sisè, de
la pàgina 83 a la pàgina 94. Va a una bar proper i busca el telèfon a la guia telefònica. I truca al número de telèfon del Canard Enchaîné que hi figura:
Un cotxe el passarà a buscar
allà on és. Que no es mogui per res del món.
Van cap al parking. Cap al lloc
on s'ha tancat la porta secreta i
Si Phébus ho sap tot, els
que treballen pel programa Phébus són capaços de preveure les reaccions
de tothom.
Al cap d'unes hores, Cotte aconseguix tornar a sortir a la plaça de la catedral. S'adona que ja és de nit. Està baldat però encara té forces per tornar a anar al bar d'on havia trucat, aquesta vegada per trucar a la seva dona Marie-Jo perquè el vingui a buscar. Aleshores és quan s'adona que
la guia de telèfons era encara oberta per la ateixa pàgina on ell l'havia
oberta. La pàgina on hi havia l'adreça del Canard Enchaîné no era la
pàgina original sinó una fotocòpia. El llibre acaba així:
Walter Lewino ho deixa aquí.
Incís obligat [agost del 2003]: Le Monde Diplomatique publica un article que calrà tenir molt en compte en el futur : Surveillance totale
par Ignacio Ramonet Heus aquí un extracte de l'article: (...) "Mais le plus délirant de tous les projets d'espionnage illégal est celui qu'élabore le Pentagone sous le nom de Total Information Awareness (TIA), système de surveillance totale des informations(4), confié au général John Poindexter, condamné dans les années 1980 pour avoir été l'instigateur de l'affaire Iran-Contra. Le projet consiste à collecter une moyenne de 40 pages d'informations sur chacun des 6 milliards d'habitants de la planète et à confier leur traitement à un hyperordinateur. En traitant toutes les données personnelles disponibles - paiements par carte, abonnements aux médias, mouvements bancaires, appels téléphoniques, consultations de sites web, courriers électroniques, fichiers policiers, dossiers des assureurs, informations médicales et de la sécurité sociale -, le Pentagone compte établir la traçabilité complète de chaque individu. Comme dans le film de Steven Spielberg Minority Report, les autorités pensent pouvoir prévenir les crimes avant même qu'ils soient commis. « Il y aura moins de vie privée mais plus de sécurité, estime M. John L. Petersen, président du Arlington Institute, nous pourrons anticiper le futur grâce à l'interconnexion de toutes les informations vous concernant. Demain, nous saurons tout de vous (5). » Big Brother est dépassé... IGNACIO RAMONET" Us estranyaria que els de la TIA haguessin llegit Notre Dame des Ordinateurs després d'haver-se après de memòria el 1984 d'Orwell ?A mi no m'estranyaria gens ni mica. I que després d'haver comprovat que efectivament ara els ordinadors i les noves tecnologies ho poder fer, el projecte "Phébus" es podia dur a la pràctica a nivell planetari. (final de l'incís de l'agost 2003) __________________
L'any 1985 vaig anar a Marly-le-Roi,
a partcipar en un curs sobre el tema del viatge a la literatura francesa,
becat pel govern francès. Vaig aprofitar l'ocasió per anar a Paris i
conèixer en Walter Lewino en persona i que m'ensenyés de passada la
seu del Nouvel Obs. L'altre, és un consell que em
va donar i que des de llavors m'ha "perseguit" tota la vida.
Jo li vaig voler fer entendre la meva obsessió i admiració per aquell
llibre i li volia fer dir què s'havia de fer per arribar a ser escriptor,
m'esperava que em parlés d'un truc, d'una recepta, o d'un mètode. Què
em podia dir? "Si vous voulez écrire, monsieur, écrivez". D'aquí ve que, quan escric el poc o molt que escric i quan m'atreveixo a escriure sobre "Escriure" , ho faig sempre pensant en aquest consell, que és per a mi l'equivalent de tot un compendi filosòfic. Agost
de 1998
_____________
Febrer del 2000 Que aquest llibre no és un llibre qualsevol i que "alguna cosa" deu tenir m'ho demostra que buscant a la base de dades de Chapitre.com he fet una cerca i m'he trobat amb això : A la base de dades hi ha set llibres de Walter Lewino .... PERÒ Notre Dame des oerdinateurs NO HI ÉS !
Només us sembla curiós o potser, com a mi, us sembla sospitós? A la contraportada del llibre Longtemps je me suis couché de travers de 1994, la "desaparició" del títol persisteix :
Curiosament, sospitosament no es menciona la novel·la més insòlita de totes: Què passa doncs
amb Exhaurit? Descatalogat?
o ... Retirat de la circulació per "subversiu" i "perillós"
per a la bona imatge del Sistema? Probablement tot plegat a la vegada. Si algú té alguna notícia per donar-me en relació al tema, li ho agrairé ... Mirarem d'anar-li seguint la pista ... sense capficar-nos-hi gaire ... ni remenar massa amb el bastó ... No fos cas que tinguéssim raó ... .... ;-) De fet, si heu llegit l'article Surveillance totale d'Ignacio Ramonet al Monde Diplomatique del mes d'agost 2003, us adonareu com jo, que "Phébus" , amb el nom que sigui, ja existeix i ja ens té fitxats a tots. Seria un gran què poder consultar la nostra fitxa sense haver de passar per la tortura que passa el personatge de Bernard Cotte a l'obra.
[Potser seguirà] ___________________ Walter Lewino. Longtemps
je me suis couché de travers.
Així és com es presenta el llibre! Prepararem una petita selecció d'alguna d'aquestes primeres frases de novel·les en potència ! I les penajarem aquí perquè en pugui gaudir tothom qui es digni acostar a aquestes modestes pàgines d'homenatge al mestre. ___________________ Walter Lewino, ex-periodista del "Nouvel Observateur" on durant uns anys fou responsable d'una secció cultural i autor d'uns famosos "TEST DU NOUVEL OBS" , i escriptor, és l'autor de novel·les com L'heure (Le Terrain Vague) ; La Terre des autres (Albin Michel) ; L'Éclat et la Blancheur (Albin Michel, Prix Cazez 1968) ; L'imagination au pouvoir (Le Terrain vague) ; Fucking Fernand (Balland) ; Une femme par jour (Albin Michel) ; el fulletí de l'estiu en quatre capítols Barman, un hold-up ! (Le Nouvel Observateur. juillet 1983) ; Cabin-boy (de Fallois) ; Dis... (Balland), el meu exemplar el vaig "perdre" en deixar-lo a alguna amistat d'aquelles que no tornen els llibres que els hi deixen els amics incauts! ; Enfin seul(e) (Sand). En assabentar-me de la publicació de Cabin-boy (de Fallois) li vaig escriure una carta de felicitació. La seva filla, Nathalie, ja m'havia advertit que ell mai no contestava cartes. I, efectivament, no vaig tenir mai cap resposta. Després, a l'admirat Lewino li vaig perdre la pista fins fa poc... quan vaig assabentar-me, via la web de France2-"Bouillon de Culture", que havia publicat també (com a mínim) encara dos llibres més que buscaré i llegiré, segur: Châteaunoir (Plon) i una Lewinada ... Longtemps je me suis couché de travers ("Un millier de débuts de romans inventés, rêvés, fantasmés". Éditions Nadeau. ISBN : 2-86231-125-1) és a dir una lectura que cal no perdre's per res del món. A Bordeaux, el novembre de 1998, a la llibreria Mollat vaig trobar La folle de Bagnolet (Le Castor Astral. 1994), un recull de deu relats, el primer dels quals, titolat "Un hiver à Trouville", comença així:
i acaba així:
Pel mig els altres nou contes són cadascun més increible que l'anterior. Tenen un no sé què de Rohal Dahl barrejat amb un toc d'estil i d'intelligència que només trobareu a can Lewino. Ja us en seguiré parlant. Felicitats i per molts anys, cher maître.
________________
Una pàgina extraordinària de Georges Perec.... Que reproduirem aquí amb el permís implícit dels hereus del copyright. Merci ! Espèces
d'espaces.
Éditions Galilée.
Collection "L'espace critique". Paris. 1974
Crec recordar haver descobert el text allà cap a finals dels anys 70, però sense gaire precisió. El que sí recordo perfectament és que, juntament amb l'emoció de la lectura d'aquestes línies, en vaig treure la idea d'adaptar l'experiència que descriu en Georges Perec per a les classe de francès dels alumnes avançats. Durant uns quants anys, als meus alumnes de COU, en arrivar el mes de novembre els donava una còpia d'aquest text, el llegiem a classe i jo els demanava que: 1. Triessin un lloc que els plagués per una raó qualsevol. 2. En fessin dues descripcions tal com proposa Pérec de fer-les. 3. Seguint el seu exemple, decidissin quins objectes els hi agradaria endur-se de manera que funcionessin més tard com una evocació (sempre que cabessin dins d'un sobre gran, és clar). 4. Una vegada acabades les descripcions, les posessin dins dels sobre, que els tanquessin i hi posessin el nom i la data. Que me'l lliuressin i jo els el guardaria. 5. Els avançava que, en arrivar la primavera, els demanaria tornar a repetir l'experiència perequiana i, per tant, tornar a redactar les vivències del lloc escollit. 6. Els prometia
retornar-los els dos sobres sellats en acabar el curs a finals de juny
... perquè també ells valoressin si l'experiència
havia valgut la pena. En el seu cas, ells podrien "analitzar" l'evolució
del seu nivell de llengua, l'evolució d'algunes emocions en l'espai
de només uns mesos i l'evolució del "lloc" en sí,
el paisatge, els colors ... Durant uns anys l'experiència va funcionar més o menys bé. En alguns cursos, era emocionant assitir a l'emoció que la idea despertava en alguns alumnes: recordo com alguns havien posat un grapat de sorra de la platja, d'altres alguna petxina, d'altres una fulla seca de tardor, d'altres els tiquets dels bars del Passeig marítim ... En d'altres casos, no funcionava en absolut i, en la majoria del altres, he de confessar que jo no vaig saber mai què en van treure exactament, perquè no m'ho van dir. Em conformo imaginant
que alguns dels meus alumnes potser em recordaran ( si em recorden)
entre d'altres detalls per un experiment escriptòric tan senzill
com original, i que, a més, era el meu petit homenatge personal
a l'admirat Perec.
_______________
Autor? Editorial? Anys de publicació? No me'n recordo! Una diada de Sant Jordi, probablement cap a finals dels 60, i en un local de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època. El títol era L'esperit i la carn. Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat. Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses. Recordo haver-lo deixat a un amic perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre. El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de "Pilotos de Cristo", un exemplar que duia un aviador a la portada. Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés. Pensant-ho ara me'n faig creus, perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya! Però sé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida. El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordo qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca i taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ... Me'n queda el record de la "bronca" associada que va provocar, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria. _________________
"De l'essence du rire et généralement du comique dans les arts plastiques." Charles Baudelaire. Éditions du Seuil. Collection "l'Intégrale". Paris. 1998. pp 370-378. Una nota de peu de pàgina de l'edició esmentada precisa que aquest article-essaig va ser publicat el 18 de juliol de l'any 1855 a la publicació "Le portefeuille". Jo m'ho vaig llegir per primera vegada allà cap l'any 1975 quan, aconsellat pel meu gran mestre i amic Alain Verjat, em vaig comprar les obres completes de Baudelaire en l'edició de Seuil. No sé ben bé com va anar, però el cert és que el que hi vaig llegir em va impressionar i va representar haver descobert una mena de clau per interpretar alguns aspectes de la personalitat de persones conegudes aixó com diversos fets de la vida quotidiana, alguns banals i d'altres no tant, que es van repetint al llarg de la vida. Fa uns dies, el presentador d'un programa de televisió, feia en veu alta aquest comentari : "I tu de què rius ara? Tu creus que fa riure això? A mi em sembla que no" No ho entenc això. Que algú faci broma d'aquests temes"El context no té massa importància, perquè aquesta reflexió tothom se l'ha feta, o se la farà tard o d'hora: com és que algú riu d'alguna cosa mentre que a la resta de gent la deixa immutable? Estareu d'acord amb mi que, un títol com aquest "L'essència del riure" desestabilitza una mica, oi? O bé ens provoca una reació incontrolable d'incredulitat o bé ens fa imaginar una dissertació filosòfica abstrusa i il·legible. "Vols dir que aquesta lectura ens descobrirà realment "l'essència", la veritat total"? El perquè ric quan ric? El més freqüent és arrufar el nas, però en aquest cas diria que, per una vegada, el títol respon totalment a les expectatives del lector, que quan llegeix "l'essència del riure", espera trobar-hi una verdadera l'explicació. Baudelaire hi aporta una resposta força clara, entenedora i, per a mi almenys, definitiva. De manera que si nos fos "vera" com a mínim fora molt "ben trovata". Anem a mirar-nos-ho ... Baudelaire afirma que el riure
neix de la idea de la pròpia superioritat o de la creença
en la pròpia superioritat: de la superioritat sobre els demés
homes, o de la superioritat de l'home sobre la natura.
El fet de riure és com un acte reflex que neix de sobte en el nostre cervell en el moment en què una situació qualsevol se'ns apareix com a-normal o fora de la norma establerta, i en la valoració d'aquesta disfunció respecte a la norma, la valorem com a inferior. En cada cas, nosaltres ens identifiquem
amb la norma o ens establim com a norma i punt de referència
en relació amb allò que tenim davant nostre: persona,
cosa, situació o metàfora o sinèdoque de
persona o de cosa o de situació. El més curiós és que aquesta activitat mental i la descàrrega de riure que provoca no funciona sempre automàticament i l'explicació última del perquè això és així, queda per algun Premi Nobel de medecina del futur. Pensem en un parell d'exemples que ho faran perfectament entenedor: Primer exemple: Anant pel carrer,
veiem una pell de plàtan. I veiem que algú està
a punt de trepitxar-la. Nosaltres sabem que si algú la trepitxa
, caurà. Fins i tot es pot trencar un braç o una
cama, o badar-se el cap. Nosaltres no hi hem caigut, hem seguit la norma.
Ens identifiquem amb la normalitat que consisteix en anar en compte
i evitar el desastre. En canvi, aquell badoc que passa no ha vist el
perill. Segon exemple: Un acudit mostra la situació següent: es veu un menjador i al fons una terrassa. La dona és asseguda a un silló del menjador. L'home, dret, està tancant amb força la porta de la terrassa, i es veu com "involuntàriament" ha enganxat el coll del gat de la família amb la porta, de manera que el cos ha quedat fora, i el cap dins. El dibuixant ha tingut cura de dibuixar a la cara del gat la grotesca ganyota que es posa als ofegats per indicar que són morts. La llegenda de l'acudit (britànic) és : "Ooooops! En català potser fora "Hòstia, el gat" i en castella: "Coño, el gato!" Imagineu les reacions:
En el segon cas, el de l'acudit, o bé ens posem a riure com a condemnats, o bé, propietaris nosaltres també d'un gos o un gat o un altre animal de companyia, ens afanyem a trucar al diari o la revista on l'acudit ha sortit publicat per queixar-nos indignadament del seu mal gust o de la seva atrocitat tot amenaçant-los d'enviar-los els de la societat protectora d'animals. Què ha passat?
En canvi, en el cas de qui en comptes de riure s'espanta o s'indigna, aquest mecanisme de reflexió no s'ha produit. S'ha produit en fenòmen contrari, el de la identificació amb la víctima i ,amb ell, el reflex del socors o el reflex de la protesta. Perquè es produeixi el riure cal per tant evitar que funcioni el mecanisme d' identificació amb la víctima, i que funcioni en canvi el mecanime oposat, el de la dissociació-distanciació respecte a la víctima . I encara més, una vegada produida aquesta dissociació-distanciació, s'ha de donar el cas que valorem l'altre com a "inferior" o com a "a-normal". Això explica que davant de qualsevol fet, hi ha qui riu, hi ha qui plora, hi ha qui s'indigna i hi ha qui no s'immuta ... Això explica també que hi ha qui, en determinades situacions, se'n riu de sí mateix, perquè és capaç de "desdoblar-se" per un instant i considerar "l'altre jo" com un estrany. Des d'aquesta perspectiva s'entén
millor la reacció de la gent en relació amb els acudits
que s'expliquen per aquests móns. Però pot ben bé passar que algú no entengui en què consisteix el factor "a-normal" de l'acudit i no en rigui gens ni mica. Penseu en algun acudit que us
faci riure de veritat i analitzeu què hi passa en realment. De
què rieu realment? L'aspecte més curiós
del fenòmen, i per a mi el més interessant, cal buscar-lo
doncs en el significat del concepte de "norma relativa". D'una banda pensar en algunes persones, extremadament pagades de sí mateixes, sense cap mena de "mala consciència", en presumits i presumides de tota mena, en xulo-putes ignorants com n'hi ha a dotzenes, que són capaços d'eriure-se'n de tot perquè ells es consideren la norma, i d'aquí que, per a ells, tot sigui potencialment objecte del riure de la seva superioritat-prepotencia i menspreu, patró amb el que mesuren les persones que els envolten i les situacions amb les que es troben en la vida quotidiana. Potser també això és el que explica que riure desaforadament, fora dels contextos creats "ad hoc" com són els espectacles còmics, estigui més aviat mal vist: el que riu quan els demés es "comporten" o bé és un inconscient, o bé se sent "superior" a alguna persona o al alguna cosa, mostra ofensiva de satanisme ... En podem treure alguna conclusió i alguna cosa realment útil de totes aquestes reflexions? Jo hi estic donant voltes ... (Continuarà) ____________________
Organisez votre temps. Maîtrisez votre vie. Charles Hobbs Dues centes vuitanta cinc pàgines
de lletra petiteta i condensada que val la pena llegir com a mínim
en diagonal. La primera frase de la introducció
ja és tota una promesa que fa somiar en tocar el cel amb les
mans: "Quand vous aurez pris en main votre temps, vous aurez pris en main votre vie. Ce livre va vous montrer comment". Impossible de no seguir llegint, oi? De tot el que segueix jo n'he retingut el següent : 1. Cal entendre la diferència
qu hi ha entre "una cosa urgent" i "una cosa important". Charles H. insisteix en què "urgent" i "important" poden ser (i són sovint són) termes oposats. 2. Cal utilitzar sempre una agenda i tenir-la sempre a mà. Treballar-la cada dia, cuidar-la i mimar-la. Fer-ne un segon cervell, una eina imprescindible per fer funcionar la vida de cada dia. 3. Cal fixar-se objectius a realitzar que estiguin a l'abast del què podem fer. Voler estirar més el braç que la màniga només porta a frustracions que a la vegada porten a mala consciència, mala sang, mala llet, i per tant, a la malatia psíquica i física. Dit això, afegim una reflexió: qui és capaç de fer el què cal fer ja és feliç. Els llibres que prometen la felicitat tene èxit perquè van adreçats als infeliços, que són - som- la majoria... Domineu etl temps i doinareu la vida ... El consell és fàcil de donar. El que és més difícil és provar de sortir-se'n. Però vaja, s'hi pot somiar ... Ho seguirem provant.
|
A B C CH D E F G H I J K L LL M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z |
|
© Sadurni Girona 1997 / 2004 |
