N
* Nacionalisme(s)
Qui hi entén força, ho ha estudiat, ho segueix analitzant i ha publicat una sèrie de llibres importants sobre el tema del nacionalisme és la Montserrat Guibernau.
Vilanovina, i des de fa uns anys resident a la Gran Bretanya, on exerceix de professora, va optar per un tema tan pelut com interessant, atesa l'actualitat que desperta a Europa i en general a tot el món, la relació entre el nacionalisme identificador i la globalització homogeneitzadora.
Doctora en Teoria Social i Política
per la universitat de Cambridge, el 1993 publicà la seva tesi doctoral
Nationalism in stateless nations: the case of
Catalonia,
dirigida per Anthony Giddens, catedràdic de Sociologia de la
Universitat de Cambridge i des del 1997director de la London Schools of
Economics. Un home que se'l defineix com "un productor d'idees per a un
món global".
El desembre del 1995, La Montse
Guibernau va presentar a Barcelona el llibre Nationalisms:
the nation State and Nationalism in the 20th Century.
Polity Press. Cambridge. 1995, també amb la presència d'Anthony
Giddens.
"This is a very significant
contribution to the literature on nationalism, which though now is rapidly
growing, still has not done full justice to this important social phenomenon.
The book is marked by very thorough, perceptive and relevant discussion
of the previous treatments in social therory (within various disciplines)
or the failures to treat it adequately. It is well written and a pleasure
to read. I would expect it to have a very great appeal"
(Ernest Gellner. Central European University. Prague)
Vaig tenir l'honor d'assistir a aquell acte de presentació a l'Institut Britànic de Barcelona i vaig atrevir-me a fer dues preguntes-consideracions:
La primera: Tot i les moltes cares positives del nacionalisme hi ha qui l'identifica amb l'egoïsme, la insolidaritat, el conservadurisme. Quina és la resposta que cal donar a aquest tipus de consideracions?
La segona: En un món
que tendeix a la globalització, existeix tot un corrent d'opinió
que posa l'emfasi en la oposició entre el nacionalisme considerat
com una opció estreta i restringent i la universalitat
presentada com una opció oberta i progressista.
Com caldria respondre a la formulació d'aquest dilemma?
Anthony Giddens em va contestar, però la veritat és que no em va resoldre els dubtes. I és que tant les preguntes com les respostes s'acosten a la idea de conceptes inefables.
Les mateixes dues preguntes encara me les segueixo fent ...
En una entrevista amb la periodista Margarita Rivière, publicada a La Vanguardia el 21 de gener del 1997, la Montse Guibernau declarava:
"La internacionalización
comporta un peligro de homogeneización. Hoy el nacionalismo sirve
para afirmarse y escapar a la globalización. Ambos se autoalimentan"
(LV. 21.1.97 pg. 72)
L'11 de setembre de 1998, diada
nacional de Catalunya, la ciutat de Vilanova i la Geltrú li atorga
un guardó important: el diploma de reconeixement de la ciutat.
Felicitats, Montse!
QUE EN PUC DIR JO?
Sobre aquest tema tinc més
preguntes a fer (fer-me) que no respostes a donar.
De tota manera, no està per demés començar dient
que la polisèmia del concepte el fa difícil de tractar.
Tothom acaba sent nacionaliste d'algun tipus: nacionaliste català,
nacionaliste espanyol, nacionaliste europeu o nacionaliste universal
...
El problema torna a ser sempre el mateix: el matís que ho canvia
tot.
A mida que hom se sent més universalista sembla que va perdent
caràcter nacionalista, que es defineix sobre tot per posar un èmfasi
especial en la consciència de formar part d'una comunitat amb una
llengua i una Cultura que la diferencien de les demés.
Aquest aspecte tan obvi com necessari i positiu per al desenvolupament de les nacions no tindria conseqüències negatives si no fos perquè en política, com en la vida quotidiana, dos personalitats marcades sempre corren els risc d'enfrontar-se.
Cal veure doncs de quins nacionalismes (adjectivats) parlem si en volem parlar: del nacionalisme que dugué al nazisme?, de l'anomentat nacional-sindicalisme franco-feixista i opressor?, del nacionalisme jacobí francès?, del nacionalisme del "Front nationals" francès"?, del nacionalisme cors?, del nacionalisme serbi?, dels moviments nacionalistes d'alliberaments nacionals?, del nacionalisme nordamericà?, del nacionalisme català?, del nacionalisme basc? ...
De "nacionalistes" se'n reclament
a tot el món tant els demòcretes com els feixistes,
tant els opressors com els oprimits.
No cal per tant insistir massa en el fet que no es pot generalitzar
ni per condemnar el concepte ni per lloar-lo sense més.
Cal analitzar cada cas i fer-ne una valoració personalitzada
dins d'un context històric determinat.
Com a català que sóc, tot el que puc dir és que em sento orgullós de poder gaudir d'aquesta identitat i que estic satisfet de veure com "la meva nació" sobrevivint la negra nit del franquisme, entra en l'Europa del segle XXI amb una personalitat pròpia, respectada i admirada.
Cada persona és primer membre d'una família i té un contracte a complir amb ella abans de ser membre d'una comunitat més àmplia i heterogènia (veïnatge, poble o ciutat, comarca, nació, estat, planeta, etc...).
De manera paral·lela, es pot dir que políticament tots necessitem una sentir-nos partíceps primer d'una identitat "concreta" i propera abans de poder-nos sentir també ciutadans d'un estat, d'un conjunt d'estats com és Europa, i ciutadans del món.
El nacionalisme, en termes psicològics, culturals, polítics, ètics, etc... acaba sent també una qüestió de prioritats!
*Neologismització
Acció de crear neologismes.
Aquest acte altament creatiu i positiu sembla que el tenim tots plegats una mica descuidat. El deixem massa sovint a mans dels anglo-saxons, que ells sí que ho tenen clar: en creen a dojo.
Ho fan per necessitat i per vocació, per allò que la llengua acompanya l'imperi ...
A casa nostra, en canvi, en creem pocs i encara només molt de tant en tant. D'aquí ve que la més mínima aportació sigui sempre benvinguda, oi ?.
L'altre dia, el 3 de febrer del 1998, en Lluís Llach, d'estada a Madrid, en va crear un: va parlar de la "NORMADUVALITZACIÓ" de la cultura espanyola.
Per qui no ho entengui, direm que ell ho va fer a partir de la mai prou ponderada Norma Duval, estrella de les varietats i televisiva famosa de l'etapa Aznarista. Així és com n'ha sortit un nou concepte, que equival a dir que la cultura transmesa per una majoria de programes televisius és una gran merda. Un subproducte cultural que "distreu" el personal amb un nou "opi" altament tòxic i nefast per a la culturització d'un país.
No sé si en Llach pensava exclusivament amb els programes normaduvalitzats o bé també en l'Ana Obregón i els programes *anaobregonitzats, però el cert és que va encetar una línia de neologismització de grans possibilitats productives.
De l'escassetat expressiva de "una merda com un piano" o de "una pateterada" passem a ampliar el vocabulari català (i el castellà també) amb termes com la "mississipimització" (Pepe Navarro : Esta noche cruzamos el Mississipi"), la "cronica-marcianització" (Crònicas marcianas, la "quiensabedondenització" (¿Quién sabe dónde ?) cultural, que prou i ser tots sinònims dels primers, aporten matisos de to i eufemismització, i de graus en l'escala de l'*atontamentització de tota una societat, que a sobre, es precia de ser capdevantera a Europa! Ironies de la vida.
Com que cada paraula és un nou concepte, cal agrair a Lluís Llach haver-nos permés a tots de poder expressar més expressivament la sensació de disgust per haver de suportar un moment cultural penós, que només ens deixa la llibertat de maleir-lo i el desig que duri poc. Que els responsables de tanta merda es posin molt malalts ...
Però, probablement, com en el poema aquell de la resignació, que deia que "em quedaré aquí fins a la mort car jo també sóc molt covard i salvatge"... ens continuarem fent fotre, per força ... però ens resistirem caure voluntàriament en la rinocerontització ionesquiana .
Ampliació 1:
Vegeu l'article "Defensa i il·lustració de la Llengua Catalana" del Taller d'escriptura de l'ECO.
Ampliació 2:NEOLOGISMES PENDENTS D'INCORPORACIÓ AL DICCIONARI CATALÀ (AMB LES JUSTIFICACIONS CORRESPONENTS, CAS QUE NO FOS DEL TOT EVIDENT PER A TOTHOM!)
* adrelec (nom fem.)
adreça electrònica, en comptes d' "email"
Jo ja porto uns anys utilitzant aquest terme. Potser alguns amics van caure al parany d'utilitzar-la pensant que ... - perquè no? -podia ser un terme nou, però en veure que ningú més no ho fa servir, tothom acaba per no fer-la servir... excepte jo mateix, el pare de la criatura, que sí que hi creu, i l'estima i l'estimarà sempre.
*confelec o
xerralec (nom fem.) en comptes
de "chat"
- justificació: sobre le model d' adrelec, la confelec s'imposa de manera natural com un terme net i polit. Cal posar-li génere femení perquè es tracta d'una "conférencia electrònica" o d'una "escripto-conferència". Xerralec es podria considerar com un terme col·loquial alternatiu.
- exemple d'utilització: fem una confelec a les 9 del vespre, et sembla?
- Vaig decidir crear una sala de confelecs i de fet funciona força bé.
- *digressionar
o digredir
(del substantiu "digressió")
- justificació: cultisme necessari per evitar que el terme coloquial "enrotllar-se" invadeixi tot l'espai semàntic del "fet de complaure's i allargar-se amb disquisicions de tota mena sobre un tema qualsevol"
- llegir algun exemple de digressió : exemple 1
*melec (nom femení) la missatgeria electrònica,
- justificació : sobre el model d'adrelec i de confelec, la melec fóra el terme adequat per a missatgeria electronica , i es deixaria el terme mel per al missatge electrònic concret.
- exemple : enviar dades per melec, t'ho envio per melec
*mel (nom masc.)
en comptes del massa larg "correu electrònic" o
email
- justificació:
- exemple d'utilització:
*verbs possibles o lleugerament impossibles:
termcatir o termcatar:
eurotitzar:
tripartitzar:
hindependitzar (amb h).
L'explicació corresponent la donarem tot seguit:
* llista de paraules que falten al diccionari català i per les quals encara no he trobat el neologisme necessari:
En castellà "perogrullada"; francès: "lapalissade"). Com ho diríem en català?
Problema resolt! Ens omple de joia proclamar-ho als quatre vents.
Bé: aquest problema el vaig platejar al laboratori lingüístic de verbalia-capde7mana i bé... chapeau, el van resoldre! : cal triear entre tres opcions, a quina més bona una que l'altra : bertranada, obvidència i decalaixada. No gensmens que tres possibilitats ... i jo que creia que no n'hi hauria ni una. Era mentenir, ara ho veig clar, el geni dels verbívors catalans. Nois felicitats a tots els qui vèreu col·laborar a engreixar el diccionari català.
* Una decalaixada (= una
veritat de "calaix ".
* Una bertranada (= veritat d'en Bertran) Jo no sé qui devia
ser aquell tal bertran, però l'imagino com un Aznar de la Garrotxa
o del Tarraconès.
* Una obvidència (= una veritat òbvia). Només
calia pensar-hi !
22/06/2004 | 2/07/2004
* Netiqueta
Coneguda també com a "manual d'urbanitat" dels usuaris d'Internet. No n'hi ha una, sinó moltes. I cada vegada n'hi haurà més, tantes com serveis o grups vagin apareguent.
El conjunt de normes que contenen serveixen per a racionalitzar l'ús que es fa dels diferents serveis de la Xarxa.
És probable que tard o d'hora s'hagin de numerar o d'adjectivar per poder reconèixer de quina netiqueta es parla.
N'hi ha una de la qual us recomanem la lectura: la Netiqueta de la llista educativa "Edulist", redactada força intel·ligentment.
A la xarxa hi hem trobat una
pàgina Acceptable
Use Policies que ofereix una Netiqueta força desenvolupada.
* "No em diguis no ..."
Títol d'una cançó --el nom de l'autor de la qual no aconsegueixo recordar-- que acaba dient: "però vas dir-ho!".La música de la cançó és molt bonica.
* Noms
La màgia dels noms ...
Marcel Proust va escriure tot un tou de literatura al voltant de l'associació de noms i sensacions. Tanmateix, valdrà la pena rellegir per trobar i reproduir algun paràgraf especial que il·lustri el tema.
Yves Montant cantava una cançó molt bonica "La bicyclette":
"Y'avait Fernand y'avait Firmin,
y'avait Francis et Sébastieeeeeen,
et puis Pauleeetteeee ..."
Serge Reggiani cantava una cançó molt emotiva evocant noms
de dones, potser només per fer rimar els versos, o potser llistava
les dones que ell havia conegut, potser les dues coses a l'hora. Li ho
hauriem de preguntar ... Us sona la cançó "La
dame de Bordeaux":
"Delphine, Elminthe, Cydalise,
Corinne, Mélissinde, Elise...Changent nos cœurs et vos prénoms
Comme la couleur des saisons,
Ta chevelure, dans la brise
Des retrouvailles indécises.Reviendrai-je des Amériques
De la Barbade ou du Congo
Vers vous, la Dame de Bordeaux
Amante des quarts nostalgiques(...)
J'eusse écrit d'amour comme on chante
Si je savais encor ce chant,
Mais l'air s'en oublie quand il vente.
Est-ce ma faute si l'autan
Et les bourrasques d'un printemps
Ne m'en ont laissé que l'andante?...Ursule, Coralie, Clémente,
Sylvie, Delphine, Violante...
He trobat també un escrit d'algú que parla de la dolça música dels noms de llocs
Beaucoup d’arguments sont avancés lorsqu’on interroge les gens sur leurs motivations à voyager. La plupart d’entre eux invoquent - à juste titre - l’intérêt des sites, leur beauté, la découverte d’autres populations et cultures, etc. Personnellement, j’y ajouterais la magie des noms des endroits. Ainsi, des noms comme Valparaìso ou Singapour, Bangkok ou San Francisco, Istanbul ou Jaïpur, Louxor ou Teotihuacan sont pour moi comme une douce musique, évocatrice de mystères et d’exotisme.
Ens han deixat res per dir a nosaltres? No gaire, però ho direm.
Per començar, vam fer una llisteta de preguntes que podia contestar tothom qui volgués. Al final hi vam afegir uns enllaços a seus on el nom era "el rei". Claveu-hi una ullada i mireu si us atreviu a contestar el quationari. De segur que trobareu alguna pregunta a la qual us agradaria contestar. Si voleu contestar i ens ho voleu enviar ... dòmino. Ho penjarem aquí o bé al dipofilopersiflex
22/06/2004
* NS 1 [New Statesman]
No, aquí no parlarem de la revista sinó d'una decisió important presa allà pels volts de març-abril 2003.
Resulta que com a gran fan que sóc del concurs d'escriptura NS Weekly Competition, de tant en tant em deixo portar pels instints i miro d'escriure alguna coseta per enviar-la i veure si hi ha sort.
Ja en porto uns quants intents, sense aconseguir ni tans sols una "hon mensh", que ja fòra glòria.
Però ve't aquí que, aquell dia, en què estava suant tinta per arrodonir un text que no passés de 200 paraules tot i guardant la màxima expressivitat per a intentar que Ms de Meaner com a mínim es fixés en el meu escrit i el considerés prou bó -o prou dolent- com per e menciona-lo .... se'm va acudir que això de llençar tanta feina i tanta il·lusió al cove de l'oblit no podia continuar.
Li ho vaig dir així més o menys :
Estimada Senyora ...
He diecidit que , a partir d'ara, els textos que us enviï, perdedors com de ben segur seran, me'ls penso autopublicar a la meva web, amb tota la modèstia del món, però amb l'orgull d'haver-hi posat bona fe, moltes ganes i unes quantes hores de feina. Gens menys que això.
Així doncs, trobareu aquí, més avall, clicant, els meus exercicis d'escriptura ... les respostes als deures que posa cada setmana des de fa més de setanta anys el New Statesman.
Que es vegi l'esforç, i de
segur també les faltes. El meu anglès sempre serà
deficient ...
Pero què hi farem, ja l' anirem milloran de mica en mica si pot
ser...
Heus aquí alguns exemples :
Comp No 37xx (buscar la ref. exacta)
* New Statesman 2
Només per no seguir les normes establertes, poso com a segona part el que hauria de ser la primera. La meva història d'amor amb aquest setmanari britànic.
Aviat en aquesta pantalla ;-)