* paciència
Si ho afegim aquí tot i que ja estava apuntat
a contradiccions, és perquè hem trobat
un exemple de situacions paral·leles.
François Bott havia escrit al seu Tracta de la
desil·lusió:
"Asseguts pels carreres, els homes i les dones
esperaven. Jo pensava, en veure'ls, en aquell proverbi xinès:
"Si algú t'ha ofès, asseu-te a la vora del riu
... veuràs passar el seu cadàver". Però
cal no dinyar-la tot esperant. La paciència és el
trist privilegi de la probresa. "
He trobat recenment una variant de la dita. Ho diu Amanda
Platell, que és una de les periodistes del New Statesman amb
més caràcter.
"During a bad patch, he offered me [es refereix
diu a Colin Harrow, one of the kindest men of Fleet Street who has
just retired fron the Mirror] a saying I hadn't heard before:
" If you stand by the banks of the river long enough,
you will see the bodies of your enemies float by."
After I was sacked, I said "You forgot to tell
me that I'd see my own body float by first".
Comparant i fent balanç ... per si seveix a algú
... observem el següent:
1. Si seus a la riva del riu veuràs passar els
cossos dels teus enemics o el qui t'ha ofès ... només
a condició de que hi estiguis assegut amb tota la santa paciència
tant de temps com calgui, cosa gens fàcil.
2. Segons Amanda, el problema és que - Shit
happens! -- tot esperant , esperant, un veu passar el seu propi
cadàver abans que el dels seus enemics ;-)
Moral de la faula: No, no cal esperar ... Res de seure
a veure passar els cadàvers dels enemics. No és la bona
solució. Sovint és preferible actuar. I si de cas, de
tant en tant , clavar una ullada a veure si en baixa cap, però
sense massa fe.
Sí que sembla veritat que el temps vagi posant cadascú
al seu lloc però, per desgràcia, els pitjors enemics,
els més corruptes, els malvats, els assassins i tota les gents
de mal viure en general, tarden molt, massa a flotar riu avall.
__________________________
*
Papallona 
/ papallones
O la suportable
lleugeresa i fugaçitat de la bellesa ... Probablement no us calia
cap imatge. Perdoneu la redundància. No sé d'on vaig treure
aquest .gif, però el cert és que em va agradar tant que
el poso aquí i allà, per decorar les pàgines. Als
seus autors o autores: gràcies.
Buscant d'altres imatges
de papallones a la xarxa per poblar-ne la nostra web, vam trobar unes
adreces nord-americanes que en reproduien uns preciosos i exòtics
exemplars.
Heus-en aquí alguns exemples (dels
quals hem de cercar i citar-ne els propietaris del copyright):
*
periodisme
Molts i molts
joves, nois i noies, en algun moment de la seva adolescència
somien en esdevenir periodistes com un complement o com una alternativa
al somni de ser escriptors.
Jo
també vaig somiar de ser-ho ... quan, amb un gran esforç
econòmic, els meus pares em vam comprar la primera màquina
d'escriure de la meva vida: una Pluma 22 Olivetti.
Recordo
haver estalviat dinerons per anar a comprar el Tele-Exprés, allà
per els anys de la Maria-castanya i haver començar a escriure
i a gastar les primeres cintes de màquina a base de teclejar
i teclejar recopiant articles, retallant fotos i fent els meus "diaris".
Allà
ja hauria d'haver entès que mitja vida ens la passem "recopiant",
però era massa jove per entendre-ho com el que és: una
condemna irremisible i, de bona fe, imaginava que allò que feia
era verdadera "creativitat".
Més
tard, a l'hora de decidir estudiar una carrera universitària,
recordo vagament haver pensat en la possibilitat d'escollir "periodisme",
però només se'n feia a Bellaterra, a la Universitat Autònoma,
i resultava privatiu per a l'economia familiar pensar en desplaçaments
suplementaris. Als anys 70, Bellaterra estava a uns quants anys llum
lluny de Sant Sadurní, almenys per a mi.
De
seguida m'ho devia treure del cap, però crec que mai no vaig
eliminar-ne del tot el somni-mite dins del meu cap. I és que
els periodistes eren els qui a les acaballes de la dictadura franquista
representaven l'esperança de la veritat i, en determinats casos,
la Veritat mateixa. La llibertat havia de venir de mans de la llibertat
d'expressió representada per algunes veus del món de la
premsa.
Recordo
que l'any 1972 vaig aconseguir que el diari francès Le Monde
acceptés d'oferir-me una suscripcció gratuita durant tres
mesos en concepte d'ajuda a un estudiant universitari sense mitjans
per comprar-lo. Gràcies a aquell detall, que sempre he agrait
profundament i sincera, vaig devorar milers d'articles d'allò
més variat i vaig començar a entendre la diferència
de punts de vista del que apareixia sobre política espanyola
en la premsa "nacional" i el que apareixia sobre el mateix tema a França.
Més
endavant vaig descobrir el "Nouvel Observateur", un altre dels meus
mites periodístics durant vàries dècades, i a principis
de la dècada dels 90, vaig descobrir una altra publicació
significativa: The New Statesman & Society.
El
Nouvel Obs, a més de constituir un aliment cultural de gran importància
em va portar a conèixer Walter Lewino i una obra, Notre-Dame
des ordinateurs, objectivament secundària des
del punt de vista literari, però subjectivament important durant
una època de la meva vida.
The
New Statesman & Society, tres anys d'abonament, emb van permetre
de conèixer John Pilger i Ms De Meaner i el seu taller d'escriptura.
Cap
als anys 80 la moda dels columnistes i articles, així és
com jo els anomenava, em va convertir en un fan de periodistes-escriptors
com M. Vázquez Montalbán o Manuel Vicent, Rosa Montero
o d'altres potser menys famosos.
I
envers aquelles publicacions i tots aquells periodistes guardo encara
una gran dosi de simpatia i de fidelitat sentimental. Al cap i a la
fi, tots acabem sent la barreja d'idees i sentiments que hem anat acumulant
al llarg dels anys, fruit de "passions" culturals circumstancials i
mitificacions passatgeres o més o menys durables.
(continuarà)
________________
Perquè
(El ---- de les coses)
Aquesta
és i serà una entrada amb freqüents moviments. Hi
aferigem totes les preguntes que ens fem i a les que no trobem resposta
satisfactòria. Si vosaltres en conseixeu alguna, ja ens ho fareu
saber. Gràcies per endavant.
-
Perquè
no canvien les normes de repartiment de premis de les Loteries?
-
Perquè
les promeses electorals incomplertes no es castiguen amb 20 anys
i un dia de presó?
-
Perquè
no es fixa una data a partir de la qual el tabac es vendrà
només a les farmàcies?
-
Perquè no lluitem
tots pr a salvar l'Africa de la misèria?
________________
* Pessoa (Fernando)
El 5 de desembre del 2002 vaig comprar
El libro del desasosiego, traducció de Perfecto
E. Cuadrado. Ed. El Acantilado.
En acabar la lectura em vaig prometre que escriuria les meves impressions
sobre el llibre, però encara no he començat. Una altra
feina pendent... però ho farem.
Tot el que avanço ara aquí és que em sembla un
llibre de lectura indispensable, ni que sigui corrent el risc de quedat
"tocat" per sempre més. El que està clar és
el de Pessoa és uns dels que figura a la llista. No és
possible llegir-lo i sortir-ne indiferent.
La llista de llibres de lectura obligada és força llarga.
Acaba sent difícil llegir només aquests grans llibres,
com ens ho farem doncs per llegir a més tots els demés?
He vist amb agradable sorpresa que tant
en Duquena con
en Tros de Quòniam,
en són uns grans i entesos admiradors. Darrera d'ells, m'agefeixo
a la llista. I deixo per d'aqui a uns dies ( però sine die
:-) la tasca de comentar algunes coses del Desassossec.
________________
* Pilger,
John
Periodista
australià autor d'un gran nombre d'articles de gran qualitat
ètica i de llibres com Distant Voices,
de lectura recomanada.
Una ploma molt afilada
al servei de la recerca de la veritat i la justícia. Per a nosaltres
tot un heroi compromès amb la societat contemporànea.
Una veu dissident de la mentida mediàtica establerta.
Per llegir alguns
dels seus articles, cal anar a la web del setmanari New Satesman o a
la de
Znet
, que s'autotitula A Comminity of People Commited to Social Change
El New Statesman
del 12 de maig del 2003, a la pàgina 12, publica un article de
J. Pilger així com una nota sobre l'autor que vull reproduir
aquí, perquè són unes ratlles que valen per 1000
imatges:
The
New Statesman's John Pilger has been named the winner of one o
the world's most distinguished environmental and development prizes.
The
Sophie Prize was established in 1997 in oslo and is awarded to
"individuals or an organisation that, in a pioneering and
particularly creative way, has pointed to alternatives to the
present development system". John Pilger, says the chair
of the Sophie Foundation, Elin Enge, "has , in his documentaries,
articles and books and through his integrity, thoroughness and
courage, strengthned democracy and human dignity. He has managed
to engage the public -moraly and politicaly - for the protection
of the powerless".
The prize will be presented next month in oslo by the Norwegian
minister of the environment. (JP 12 05 2003)
Aquesta nota, tan
expressiva i que diu tant queda encara més engrandida i confirmada
per l'article que l'envolta a la pàgina.
L'article és
la lloança més lloable que es pot fer a un amic : Jim
Howard
In
all my career, going to places of upheaval, I have never seen
the course of human suffering turned back by one person as I did
with Jim Howard in Cambodia [in 1979]. When I wrote a book called
Heroes, I had Jim in mind (JP 12 05 2003)
Per articles com
aquest, per aquest estil i pel seu exemple, és la raó
per la qual John Pilger és un dels meus herois i mites referents.
Suposo que ja ho
he dit en algun lloc però aquí ho repeteixo i ben fort.
La professió periodística arreu del món canviarà
quan tota la obra de John Pilger serà de lectura obligatòria
per a tots els aspirants a periodistes. I potser el món anirà
molt millor que no pas ara. Amen.
Congratulations
John. Those who love you, like myself, are proud to think you also
have, along with your friend Jim, granit-like principles that are
worth being shared worldwide.
________________
* Pla, Josep
El meu contacte amb
l'obra de Pla va ser molt i molt tardà. Recordo que allà
pels anys 80, l'Eusebi Coromines ja me'n parlava a Vic, però
jo estava només pels autors francesos. De català no me
n'interessava de veritat cap ni un.
No va ser fins l'any
1997, l'any Pla, que vaig decidir comprar-me ja que no l'obra completa,
sí l'edició d'Edicions Destino. Com en tantes altres coses
de la vida... sempre hi ha una primera vegada. Algunes es produeixen
al seu temps, d'altres, molt a destemps, però també és
veritat que més val tard que mai, i això no és
exactament una bertranada.
Llegir el Quadern
Gris i Cartes de lluny va ser una experiència
inoblidable i fonamental com ho han sigut totes les lectures importants
de la meva vida. Aquelles que modifiquen la manera de veure i entendre
el món.
Crec que vaig començar
a escriure aquest Diccionari pensant en Josep Pla. Jo dec ser un dels
que conformen la infinita miríada de persones que, en descobrir
Pla, creuen que podran mig imitar-lo, que també ells podran ser
escriptors. No en el seu contingut ni el el seu estil, però sí
potser en la seva filosofia d'escriure sobre les petites coses de la
vida quotidiana, comentar les lectures fetes, descrivint allò
que veu, opinant sobre això i allò que passa, descrivint
amics i personatges vius o morts amb qui ha tingut alguna cosa a veure...
Mentre que una novel·la ben estructurada i acabada no és
a l'abast d tothom, la creença que hom pot fàcilment imitar
l'experiència escriptòrica de Pla sí que ho està.
O així ens ho sembla.
I de fet no és
pas així. Ja ho sabem. Cal tenir ganes de dir alguna cosa, ni
que sigui dir-se-la un mateix, per veure com queda escrit allò
que de vegades només és un garbuix d'idees al cap. Escriure
és posar-hi ordre però també crear-hi un sentit
definitiu. Fins que no s'ha escrit una cosa, allò no té
entitat de veritat. Dites de paraula, les idees poden tenir la virtut
de l'espontaneitat, però tenen l'inconvenient de la incompletud.
Per escrit, són completes i definitives, tant si són bones,
com si són errònies. Per això sol ja val la pena
escriure. I això ho dic jo, no en Pla ;-)
Pla es com un miratge
que enganya tothom qui s'hi acosta. Enganya i atrapa, perquè
evidentment, quan s'han llegit unes pàgines ja no es pot deixar.
I a mida que hom avança en la lectura, més gran és
l'emoció de pensar que, per fi, hom ha trobat un model que, a
sobre, es deixa imitar.
Cadascú pensa:
potser no serem capaços d'escriure una novel·la, però
què ens impediria de comentar amb més o menys gràcia
els llibres que ens han colpit, d'opinar sobre el que passa al carrer
cada dia, sobre les informacions llegides a la premsa, sobre tal o qual
personatge de la política, de la cultura o dels mitjans d'infromació?
Internet amb les pàgines web i els dips permeten que el vell
somni d'esdevenir escriptor, cadascú se l'imagini fet realitat
de la manera més senzilla, còmoda i ràpida possible.
Pla és una fàbrica de producció de somiadors que
somien en ser escriptors. Què importa que ben pocs ho aconsegueixin
si hi ha l'embriaguesa del somni?
Algú, no recordo
ben bé qui va ser, va fer comptes, -ja hem dit mil vegades que
tot està dit i fet-, del nombre de pàgines esrites per
en Pla. Va comptar les línies i tot, i li va treure la poca "palla"
que hi ha a tota la seva obra. Al què quedava li va passar un
rascle i encara li va treure no sé quants milers de línies
més... Però encara en quedava un gavadal ... i aquest
pou immens, deia l'analista, era d'una bellesa i d'una qualitat extraordinàries.
Ja miraré si trobo qui ho va escriure...
Fos qui fos, no crec que
exagerés gens posant en Pla com a paradigma d'escriptor català.
S'agafi per on s'agafi,
Pla és carn de cita per a gairebé tot, perquè va
saber tocar totes les tecles de la vida i a sobre ho va fer d'una manera
raonada, raonable i entenedora, que no vol pas dir ni simple ni barroera.
D'això se'n diu també classicisme.
Llegint Cartes
de lluny vénen ganes de posar-se a escriure per narrar
les pròpies experiències de l'Europa visitada a l'època
de la meva primera joventut. Remenaré tot allò que guardo,
quaderns de bitàcora - tots escrits per la Paqui- fotos, postals,
factures, fulls i mapes ... i miraré de dir jo també la
meva. Pla convida a escriure i també a dialogar amb allò
que escriu ... ia tenir-ho en compte quan ens decidim a escriure nosaltres.
Valentí Puig
en va poder treure tot un diccionari de literatura: Diccionari
Pla de Literatura . Ed. Destino, Barcelona. 2000.
Amb el mateix mètode
d'espigolar en l'obra completa estic segur que donaria també
per a dos o tres tractats més. Un tractat d'ètica planiana...
ja està fet això?
Però per a
mi, de totes les virtuds de Pla, -deixem per qui vulgui fer-ho l'anàlisi
dels defectes-, la que més m'interessa és la seva capacitat
de fascinació que provoca en els lectors per convertir-los a
ells també en escriptors. O com a mínim , crea el somni
que això és possible.
Durant uns anys vaig
anar recollint sistemàticament tota la informació que
podia sobre escriptors i l'escriptura. De manera especial tot allò
que fes referència a llurs fonts d'inspiració, llurs mètodes
d'escriptura i en general tot allò que de prop o de lluny ajudés
a entendre millor la personalitat, l'estil i "el truc" de
cada escriptor.
En Pla, la raó
de perquè escriu la dóna en l'article del 20 de juny del
1919 en el Quadern Gris.
Curiosament, el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig,
a les entrades "Escriptor" i "Escriure"
ens ho "estafa", aneu a saber prequè. No té
massa sentit que Valentí Puig no inclogui en l'entrada "Escriure"
o bé tot o bé una part essencial del què Pla escriu
en el Quadern Gris. Ell sabrà perquè ens ho escamoteja.
Pla escrivia:
20 de
juny (...) Els llibres que han estat escrits sense motivació,
per caprici, que no responen a une necessitat íntima, els
llibres gratuïts, poden ésser leguits -com diu Pujol-
plana sí, plana no. però el cas és que aquest
quadern, començat frívolament, ha esdevingur per
mi una inescamotejable necessitat íntima.
Aquest
quadern és en primer lloc un element de disciplina-un dels
pocs elements de disciplina positiva que actua sobre la meva vida.
(...)Aquest
quadern és un d'aquest elements [de disciplina] perquè
ocupa el meu temps amb els seus infantilismes. No puc passar-me
dels seus fulls i el dia que no hi escric res -per total esterilitat-
em sap greu.
(...)
Aquest quadern obeeix a la necessitat de prendre posició
davant del meu temps. (...)
Jo no sóc un producte del meu temps, sóc un producte
contra el meu temps.
Aquests
papers em serveixen per a aprendre d'escriure. No pas per a aprendre
d'escriure bé, sinó simplement per aprendre d'escriure.
Impliquen un enorme, continuat exercici no recompensat però
net. "
(* drets d'autor)
Fi de la llarga cita i fi de l'emotiu
article del Pla dle dia 20 de juny del 19. Gairebé dia per dia,
això fa 85 anys que en Pla ho escrivia al seu QG.
En el blog El paperet, Chaland, el seu autor, inclou un fragment de
Pla que em sento empès a copiar perquè és allà
on explica com va néixer en Pla la necessitat d'escriure:
Josep Pla.
Viatge a Catalunya.
... Em veig a setze o disset anys, a l'epoca que hi hagué
tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar
tota la tardor i part de l'hivern a Palafrugell. Havent dinat, sortia
a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser
en el curs d'aquestes passejades que em sortí a fora la miserable
vocació que tinc d'escriptor: Era molt jove, i totes les
pròpies formes mentals eren d'adolescent. Tenia una tendència
al somni, a la meravella, als estats d'embadaliment. El vol d'un
ocell em feia quedar parat. La contemplació d'uns conreus
amb oliveres podia abstreure'm fins a fer-me sentir l'esponjament
dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant
del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar
i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara
a mig formar, amb el borrissol del pel moixí, que anava errant.
No era pas
que veiés nimfes a darrera dels arbres. De nimfa no n'he
vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem
llavors al costat, sense necessitat d'ésser massa sensibles,
la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien
els amics més cars, les cases eren plenes de malalts. Potser
tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa
que provoca a estones la por de morir, que em féu veure la
meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una
llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades
de calma, corbes d'abundància que em produïen una inefable
i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de
Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics
descobriments quotidians: Un dia, sense saber com, em vaig trobar
amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar
a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada
tros de mar. Vaig tractar d'escriure els sentiments que em produïa
la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada.
Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat
per una efusió ideal. No m'enamoraré mai tant de cap
deessa, ni de cap melodia com em vaig enamorar d'aquelles coses.
Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil.
Pobre de mi! De vegades a mig escriure la primera ratlla ja esquinçava
el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de
la temptativa, una successió d'estats de joia aparent i de
desesperançament real m'emplenaven les tardes. Era que ja
estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d'aquest
ofici amarg.
Josep Pla. Viatge a Catalunya.
20-24/06/2004
07/2004
________________
* Pírrica
(Victòria)
Per no vessar-la, vam
haver d'anar a cercar a l'enciclopèdia la referència
exacta de l'esmentada adjectivació. Sabiem poc més que
tenia molt a veure amb Pirrus, però la veritat és que
no recordàvem en què havia consistit exactament la primera
victòria pírrica del món.
A
Pyrrhic victory is a victory which is only achieved with heavy
losses on one's own side.
This
alludes to the Battle of Ausculum (Ascoli Satriano, in Apulia).
in 279 BCE, when the Epirote King Pyrrhus, aiding the Tarentines,
defeated the Romans but with severe casualties. After the battle,
Pyrrhus is recorded to have commented: "If we win another
such battle against the Romans, we will be completely lost"
(Plutarch,
Pyrrhus 21,14).
Que n'és de maco això
de " si tornem a guanyar una altra batalla com aquesta, ho haurem
perdut tot del tot..."
Estic convençut que som
molts els que no guanyem gairebé mai i quan guanyem, només
ho fem pírricament. Algunes
victòries no es veu que són pírriques fins al
cap d'uns anys, quan les coses es miren amb perspectiva i des de l'experiència
dels anys ... això té la seva gràcia i el seu
morbo.
Al diari Avui d'avui
diumenge 4 de juliol 2004, l'Ada Castells, periodista, escriu dos
articles interessants que mereixen sengles comentaris. El
primer article és el que aquí ens interessa i al què
ens referirem per il·lustrar el concepte de vistòria
pírrica.
Avui. diumenge 4 de juliol del
2004. Pg 96. Ada Castells: Per acabar : "Ha
arribat el gran dia".
Avui és
el gran dia. Per fi s'acaba l'Eurocopa amb els gols de penal,
el logotip hortera en forma de cor daurat, els seguidors histèrics
i els comentaristes patates. El matrimoni Clixé ho celebrarà
veient la final amb una altra parella. Ells -els homes- engoliran
les imatges de televisió com si els hi anés la vida
tot fumant un havà a la salut d'Amàlia Rodrigues.
Elles s'avorriran com una ostra i es queixaran de l'olor del cigar.
(...)
Hauria
estat més divertit un Grècia contra Alemanya, com
en aquell esquetx dels Monty Phyton on juguen els filòsofs
de la Grècia clàssica contra els grans del pensament
alemany. I és que veure una piloteta perseguida per vint-i-dos
milionaris no té cap interès si no s'acompanya d'una
mica de sociologia de saló. (...)
(...) el
futbol ajuda a vehicular odis ancestrals. O si no, per què
tanta parafernàlia per un joc de pati d'escola?
L'Ada està contenta perquè
pensa que avui diumenge "per fi s'acaba" l'exageració
del futbol versió eliminatòria de les seleccions estatals
europees. Una festa futbolística que provoca aquelles situacions
de fum de havà als sofàs.
Ai las! No cantis victòria,
Ada. Es una victòria pírrica. Es veu que dimarts que ve
... ja comença la Copa Amèrica. Tard al vespre els partits
en directe, i al matí en diferit. I ja no sé, però
molt probablement un dia d'aquests ja comencin els campionats d'estiu
i els partits de patacada... La qüestió és que la
"festa", el circ continui...
El drama, el drac o cuc verinós
que porta a dins aquesta situació és que cada gol, o cada
penal entrat o fallat impedeix a milions d'adults parlar i pensar en
coses mínimament més serioses que els "odis ancestrals".
No Ada, no, el futbol, com el
soroll, no s'acaba mai... Només hi ha petites pauses amb semisilenci
entre dues tongades pol·lutives d'alta gamma.
Cal pensar si les dones a qui
no encanta el futbol, Ada, podeu fer alguna cosa per canviar aquesta
situació.
La Barberia, la Gaderia, el Rondo, El vestidor, Gol a gol, que no és
telebrossa, això també ?
Jo no veig enlloc que la
gent se'n queixi.
Mireu d'anar-vos acostant a la
presidència del Consel de l'Audiovisual de Catalunya, i a la
de la Corporació Catalana de RTV... i des d'allà posar
matarrates on calgui. Abans de l'any 2100, si pot ser. I que la teva
criatura de gran, en disfruti !
Tard o d'hora caldrà pensar
en noves lleis radicals que resolguin el problema. Tard o d'hora caldrà
fer front a aquesta xacra socia-cultural. De xacres, ja sé que
n'hi ha tantes, que aquesta sembla innocent i es fa perdonar, i tot
just si la posem a la cua de les desgràcies amb les quals cal
conviure tant si vols com si no vols ... però no ens enganyem,
és molt més perillosa i més greu del què
aparenta.
4/07/2004
________________
* Poesia
Mentre es cou
l'entrada, aneu llegint alguns poemes: Barcelona
poesia
________________
* Provocatiu
/ Provocació
Per
anar fent boca ... una cita de Boris Vian:
"Dans
la vie, l'essentiel est de porter sur tout des jugements a priori.
Il apparaît, en effet, que les masses ont tort, et les individus
toujours raison. Il faut se garder d'en déduire des règles
de conduite ..." (L'écume
des jours. 1946)
________________
* Punt
de vista
Allò que de vegades
ens fa veure les coses d'una manera diferent de com les veuen els
altres ...
Per cert, des de quin punt
de vista us llegiu i mireu aquest Dicofilopersiflex?
|
